inici
LA MÀQUINA (I)
 |
| En Cantona, amb el seu tricicle |
No crec que vagi massa errat al dir, que la majoria de la mainada de la meva generació, la primera màquina de pedals que vam tenir, va ser un tricicle. Un vehicle segur, difícilment és tombava, i que tan funcionava cap al davant, com cap al darrera (això ho he trobat a faltar sempre més). Quan les cames creixien i el sillín ja no podia anar més enrere, perquè ja havia acabat la cursa, era quan tocava fer el primer canvi.
Si mal no recordo, la meva primera bicicleta me la van portar els Reis Mags de l’Orient. Llavors, en aquell temps, era el regal estrella, el Top One dels regals. El que no recordo en absolut és si el present reial, va ser degut a la meva insistència o si algú altre, va creure oportú que ja començava a ser hora de tenir-ne una. Sigui com sigui, encara recordo el fet. A l’estància del menjador de casa, al costat de l’arbre de Nadal, tot de paquets embolicats i la bici sobresortint de tots ells, sense ni un trist llaç.
Era blava. No era la típica BH, amb aquell manillar en forma de U. No! Era una bicicleta d’home. Amb una barra al mig (entre el manillar i el seient), frens de “varilles” i uns parafangs més grossos que les rodes.
El pas de tricicle a bicicleta, calia fer-lo esglaonat, o pel contrari podies prendre mal. Les primeres pedalades, les vaig fer acompanyades d’unes rodetes petitones que sobresortien d’uns ferros collats a l’eix de la roda del darrera. Depenent de l’espavilat que fossis, amb un parell de setmanes ja podies anar sense. No va ser el meu cas. Jo, vaig esgotar la paciència dels pares i només vaig permetre que me’n traguessin una, passats un parell de mesos.
 |
| La primera bicicleta |
Per Pasqua, que ja feia bo, els pares van adonar-se que la meva posició damunt la bici no era la més correcta; doncs sempre anava de gairell. Indubtablement torçat cap el cantó que hi havia la seguretat de la roda petita.
Bé, deixarem el final d’aquest traumàtic canvi per la propera entrada, doncs tinc por de fer-me pesat, amb les meves històries infantils.
UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS
la notícia
Per tornar a iniciTeresa Jordà: «Els pobles tenen el dret i el deure de resistir contra el fracking»
La diputada de Ripoll intervé al Congrés espanyol amb la samarreta groga de la plataforma de Riudaura.
La diputada ripollesa Teresa Jordà va defensar el passat dimecres des de la tribuna del Congrés espanyol la prohibició del fracking al conjunt de l'Estat. Ho va fer amb la samarreta groga de la plataforma Riudaura Junts que des d'aquest municipi de la Garrotxa encapçala la lluita contra els projectes per extreure hidrocarburs a diverses comarques de la Catalunya interior entre les quals el Ripollès. Jordà va afirmar que “la tècnica del fracking suposa la utilització de substàncies tòxiques com el benzè, el plom i altres productes químics que han estat catalogats com cancerígens” i provoca “la contaminació de l'aire, d'aqüífers i de les vides que en depenen, així com l'alteració d'importants ecosistemes”. Davant del que considera una “injustícia” va afirmar que “els pobles tenen el dret i el deure de practicar la insubmissió i la resistència”. “I no tinguin cap dubte que ho faran, en defensa del seu territori i de les seves famílies. Com ho està fent Riudaura a la comarca de la Garrotxa” va afegir. En aquest sentit va lamentar que l’Estat espanyol impulsi el fracking “quan en la majoria de països europeus i en diversos estats dels EUA es prohibeix i quan el Parlament europeu adverteix sobre riscos potencials i la necessitat de la seva regulació”. De fet, va anar més enllà, i va preguntar a la bandada popular si les empreses que se'n beneficien també els financen amb els seus sobresous en referència al cas Bárcenas de presumpte corrupció. El PP, CiU i UPyD voten en contra prohibir el fracking En el ple del passat dijous el Congrés espanyol va rebutjat una proposta de la Chunta Aragonesista, que forma part del grup d'Esquerra Unida i Iniciativa per Catalunya, per tal de prohibir definitivament el fracking a l'Estat espanyol. Una moció que el PP ha tombat juntament amb UPyD i CiU. Els nacionalistes havien presentat una esmena de substitució per tal que abans de vetar aquesta tècnica hi hagi un informe d'experts sobre els riscos i impactes potencials. Així mateix, reclamen que sigui la Unió Europea qui reguli la qüestió.
NOSTRA SENYORA DE LA CAU
El santuari de La Cau, quant a construcció religiosa és desproveït de la bellesa més elemental. Els indicis apunten que existí un altre santuari vora l’emplaçament actual, que hom creu que els terratremols dels anys 1427-1428 el derruïren. Fins als anys 1628-1686 no fou reedificat a l’indret a on es troba actualment.
La Cau, exteriorment no fa pensar en un edifici religiós, mancat de campanar, sense cap mena d’àbsida. Amb l’afegit del que vol ésser un porxo o una estança de sopluig enfront de la menuda capella. El primer pensament que et bé al cap en veure l’edifici es el d’una senzilla barraqueta. Però, una realitat inqüestionable és que els seus devots eren els pagesos i pastors de les rodalies; sobretot aquests últims, doncs foren ells els qui la bastiren de nou als voltants de l’any 1700, i, de manera conscient, calcularen que els servis d’aixopluc durant les llargues jornades de mal temps i de fred intensíssim.
Hi ha diversos documents que donen fe que fins l’any 1936, any en que segurament la imatge fou destruida, les parets del santuari estaren atapeides de rams de núvia, i es per això que es pot creure que la Mare de Déu de la Cau era invocada per demanar consort, si també és cert que es feia per prevenir el terme de pedregades. Cal recordar el verset:
Fadrina que va a la Cau torna amb promès; i, als dos anys, ja hi pugen tres,
L’any 2002, els veïns de Llaers van començar les obres de restauració de la ermita, arrenjant el teulat, posant finestes noves i netejant la part interior. Aquests mateixos veïns impulsen l’aplec de primavera amb la sana intenció de no deixar perdre una tradició molt arraigada en les contrades de la serra de Milany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada