inici
PÈRDUA DE NIVELL
A diferència d’altres esports l’avantatge que té el ciclisme, és que vas assegut i que a les baixades, si vols, pots estalviar-te de moure les cames i recuperar forces. Fet del tot impossible amb l’atletisme i no parlem de la natació, que si deixes de bellugar-te, t’enfonses.
Aquesta peculiaritat, m’ha fet bastant constant en la pràctica d’aquest esport. També val a dir, que mai he competit i això equival a anar al meu aire i si es dóna el cas que trobo algú que té pressa, sempre el deixo passar sense cap mena de rancúnia.
El que més em costa, és posar-m’hi. Primer de tot, necessito un estímul en la ruta a fer. Qualsevol cosa que em doni ànims per ficar-me la roba d’esport. Si no trobo aquest entusiasme a priori, difícilment sortiré a pedalar, i en el suposat cas que ho faci, si durant l’inici del trajecte no m’animo, giro cua i me’n torno cap a casa. Què voleu que us digui, rareses meves!
Ja m’agradaria ser com molts, que encara que venti o plogui surten igualment, i qualsevol itinerari donen per bo. Tinc que agrair a els companys, que gairebé m’obliguen a sortir un parell o tres dies a la setmana, perquè si fos per mi, em quedaria entaforat al sofà de casa.
Per sort, aquest estímul el vaig trobar quan vam decidir recórrer el Ripollès, a la recerca de les ermites romàniques; de no ser així, de ben segur que ja tindria la bici arraconada a qualsevol lloc. Però com que ens ho vam agafar tant a la valenta, sortíem sempre que podíem, durant tot l’any, menyspreant el temps. I així, quan ja portàvem una vintena de recorreguts fets, sense adonar-nos-en, teníem un fondo que només comprovàvem quan ens acoblàvem, amb els que només surten quan fa bo. Doncs, mentre nosaltres semblava que anéssim a passeig, els altres esbufegaven de valent.
I un cop aconseguit aquest nivell, fora de beneits, deixar-ho perdre. Per això ara ja no necessito gaires estímuls; pel sol fet de no perdre tot el que tinc, pedalo fins i tot a les baixades.
UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS
la notícia
Per tornar a iniciElRipollès.info us convida al Festival de la Porta Ferrada
Sortegem entrades dobles per a La Pegatina, Jorge Drexler, Al Jarreau i Memorial Duke Ellington
.png) |
| L'uruguaià Jorge Drexler, en concert el 10 d'agost. |
Els lectors d'ElRipollès.info que vulguin assistir als principals concerts del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà) tenen l'oportunitat de fer-ho gratuïtament. Des d'avui i fins el divendres 2 d'agost a les 12 del migdia, poden participar al sorteig d'una entrada doble per als concerts d'Al Jarreau (6 d'agost), Jorge Drexler (10 d'agost), La Pegatina (11 d'agost) i el Memorial Duke Ellington (15 d'agost).
Normes del concurs:
- Per participar al sorteig d'una entrada doble d'Al Jarreau, Jorge Drexler, La Pegatina o el Memorial Duke Ellington cal identificar-se amb nom, cognoms, mòbil de contacte i correu electrònic.
- El termini per participar al sorteig es tancarà el divendres 2 d'agost a les 12 del migdia. Tot seguit, es procedirà a fer-ne el sorteig.
- Un cop fet el sorteig, el Grup Nació Digital contactarà per telèfon amb els guanyadors, a qui es demanarà el seu DNI. Si no responen a la trucada, automàticament es passarà al següent de la llista.
- El nom dels guanyadors definitius es farà públic el divendres 2 d'agost a les 16h.
- Per qualsevol dubte, es pot contactar amb la redacció mitjançant el correu sortejos@naciodigital.cat.
- Mitjançant la participació al sorteig, el lector s'inscriurà també al butlletí diari de Nació Digital. En compliment de la llei vigent, podrà desapuntar-se'n sempre que ho desitgi.
l'ermita
Per tornar a iniciMARE DE DÉU DE NÚRIA
Al parlar de Núria, no podem limitar-nos només de referir-nos al Santuari i a la bruna imatge de la Verge; doncs, Núria és per la majoria de ripollesos i catalans, l’espectacular indret anomenat de les set valls enclavat al bell mig del Pirineu Oriental; que arranca de tots un especial efecte i admiració per tot el que té i representa. Es posible que l’encant de no poder arribar-hi en automóvil, ho faci més atractiu, pels amants de la natura, però de ben segur que les comoditats que si troben i el ample ventall lúdic, amén de la devoció a la Verge, hi ha ajudat molt a no fer perdre la visita del lloc d’una bellesa espectacular.
Parlar de Núria, vol dir gaudir d’una série d’atractius que fan del lloc, únic. El camí des de Queralbs i de Fontalba, el tren de cremallera, el Santuari, La Verge, el llac, el Via Crucis, el telecadira, les pistes d’esquí a l’hivern, possibilitats d’acampar, excursions als cims del Puigmal, Nou Creus,…
Per tot això, per la immensa informació del paratge i perquè personalment en té captivat aquest indret, em permetré el luxe d’esplaiar-me a gust sobre tot el que es refereix a la Vall de Núria.
ELS ORIGENS
Núria, antigament “Annuria” o Anugria, es creu un nom prellatí, que podria venir de “néuria”, lloc de neu; i per d’altres d ”horreum” (orri en català), lloc de pastures, que evolucionaria donant “norri”, “nurri”, “Núri – Núria”.
El primer testimoniatge escrit amb referència del lloc és del 1087, quan Guillem Ramon de Cerdanya, concedeix al monestir de Ripoll els drets de pasturatge de les set valls que hi ha a Núria, en alou.
LA IMATGE
La imatge de Nostra Senyora de Núria seria deguda a sant Gil abat (650-720), una de les celebritats de l’ordre de Sant Benet, vingut a Núria per fer penitència i que visqué en una cova quatre anys. Ell mateix l’hauria esculpida cap al any 700. Perseguit, qui sap si pels arrians, va fugir de Núria, però abans va enterrar dins una cova la imatge de la verge, juntament amb una olla i una campana, que hom diu que feia repicar per avisar els pastors a l’hora dels àpats.
Tres cent seixanta-cinc anys després, arriba a la vall procedent de Dalmacia, un cristià anomenat Amadeu, fent cas a unes veus interiors que li aconsellaven que vingués a Núria a desenterrar la imatge. Amadeu amb l’ajut d’uns pastors de les contrades i els habitants de Queralbs, van construir una petita capella que amb el temps ha esdevingut l’ermita actual. Tres anys després de la seva arribada, el 1079, van trobar la imatge de la Verge dins una cova on els pastors havien observat que es refugiaven amb insistència els ramats durant les tempestes i on un brau gratava obstinadament el terra amb els seus peus. Amb la talla de la Verge sepultada, s’hi va desenterrar una creu amb la imatge de Crist a les dues cares i amb la figura dels quatre evangelistes a cada un dels extrems; també la campana amb uns caràcters gravats al voltant, i desxifrats el 1755, que diuen: Veni Creator Spiritus. Men i l’any de la fosa, 618. I també hi trobaren l’olla, que segons la tradició era plena de faves que van ser distribuïdes als fidels presents en el moment del trasllat. Aquesta olla se li atribueix al igual que la campana el do d’acabar amb l’esterilitat.
La talla que trobaren era de fusta i perfectament intacta. Fet que sorprèn després d’haver estat enterrada sota terra durant 368 anys. Feia de 60 a 70 centímetres d’alçada, asseguda sobre una mena de cadira. El color de la cara d’un bru molt fosc, al igual que l’Infant Jesús, que es troba assegut al genoll esquerra de la Mare, li posa la mà dreta sobre el pit i l’esquerra sobre l’espatlla. La posa de la Maria es d’una Verge acaronant el seu fill amb la mirada.
Més enllà de l’origen llegendari atribuït a Sant Gil, l’anàlisi històrica i artística de les característiques de la talla li atribueixen una data entorn a finals del S. XI o més probable del XII, o fins i tot de començaments del XIII, període comú a la majoria de marededéus romàniques del país. Això no es obstacle perquè pogués haver-ne una d’anterior. La talla que coneixem, en fusta de noguera bellament policromada, de 56 centímetres d’alçada, te trets molt poc freqüents en les imatges romàniques. Absència de vel al cap, amb les orelles i el cabell al descobert; la situació del Jesús al genoll, i no al centre de la falda; humanització de les figures amb el gest de les mans de la Verge sobre el Jesús.
L’any 1936, tampoc varen passar desapercebuts per la Verge els trets i les canonades d’aquella terrible guerra civil que, com algú digué, va fer que els germans morissin i matessin com males bèsties d’odi.
Com de costum, aquell juliol de 1936, a Núria s’hi trobaven estiuejants. Hom donà l’ordre de paralitzar el servei de cremallera i quedaren incomunicats. Ben aviat, un destacament de milicians, perfectament armats, pujaren en tren fins al pla del santuari; en no trobar-hi cap mena de resistència, saquejaren i cremaren l’altar, bancs i sants. Però, hi ha temps perquè mossèn Benaventura Carrera posi la talla de la Verge dins una motxilla conjuntament amb un calze i una patena, i pel coll de Finestrelles ho passi cap a França i d’aquí a Suïssa. La ruta que seguirà serà per la Guingueta d’Ix (Bourg Madame), Perpinyà, abadia d’Hautecombe, Ginebra i Lausana. Un cop a terres de la Confederació Helvètica, d’acord amb el bisbe de Friburg, la conservaran en un banc de Ginebra. Durant aquesta forçada estada, un especialista va fer un estudi de la talla i en tragué una còpia de fusta que actualment es guarda al santuari.
El 20 de gener de 1941, la imatge torna a Núria i és exposada per tal que tothom pugui honorar-la de bell nou. Abans però, l’escultor Forcada es l’encarregat de netejar-la, doncs pels esdeveniments de tants trasllats es troba un xic malmesa. L’any següent ja es veuria emplaçada en un flamant tron, a on es pot albirar de nou llurs colors anteriors originals, ocults pel fum dels ciris de tants anys
El 13 de juliol de 1965, Pau VI n’autoritza la coronació canònica.
Arran de aquest fet, dos anys després, es rumoreja que la imatge ha desaparegut de la vall, que ha sigut segrestada i es troba de nou a l’estranger i que per al solemne acte de la coronació caldrà emprar la còpia tallada a Suïssa.
El segrest de la imatge de la verge va tenir lloc la nit del 7 de juliol de 1967 per cinc joves que pertanyien a diferents grups de l’escoltisme catòlic que s’autodenominaven “Almogàvers”. La nit dels fets, els joves es van desplaçar en cotxe fins a Queralbs i varen pujar a peu fins al santuari. Un cop allí, procurant no fer soroll, van obrir la porta de l’església i agafant la verge la van embolicar i ficar dins una motxilla, per tornar pel mateix camí fins a Queralbs. La talla romànica va estar desapareguda entre els anys 1967 i 1972, després que els autors de la sostracció exigissin en un comunicat per la seva devolució el retorn de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré de l’exili i el lliure nomenament per l’església de bisbes catalans. Durant aquests cinc anys, la imatge de la Mare de Déu de Núria va ser guardada, primer en una masia de Vallgorguina (Vallès Oriental) i posteriorment en un pis de Barcelona.
El 1972, quan Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, va ser nomenat arquebisbe de Barcelona, la imatge de la verge va ser tornada a l’advocat i historiador Josep Benet.
Malgrat tot, la coronació de la verge es va dur a terme en el Santuari de Núria el 13 de Juliol de 1967, amb una replica de guix custodiada a punta de metralleta pels membres de la seguretat del règim franquista.
EL SANTUARI
Poc se sap de la primitiva capella que va construir Amadeu el 1076 . Només queda palès que va anant modificant-se i que al 1162 es va convertir en un dels anomenats hospitals “Domus hospitalis B.M. de Anugria” que servia de refugi de vianants i peregrins.
També consta que els terribles terratrèmols de 1427-1428 que arrasaren pràcticament el Ripollès i la Garrotxa deixaren el santuari quasi destruït i desfet; si bé el fet d’esdevenir-se la calamitat a l’hivern, concretament, el 2 de febrer, fa suposar que no hi devia haver ningú. Aleshores, el edificis de Núria consistien en una modesta capella, precedida per un pòrtic, que respon a la necessitat de soplujar-hi tant els pastors com vianants. I d’una casa adjunta, amb els baixos destinats a cuina, menjador, celler, estables, etc. Amb un pis on hi devia haver l’habitació del capellà custodi i algunes cambres més.
El 1639 fou començada la construcció d’una nova ermita. Si accedia per un vast pati quadrangular, a on davant la porta d’entrada hi havia la Casa Principal, amb l’església a la seva extremitat nord i perpendicularment a ella dos edificis sostinguts per pilastres amb arcades, anomenades Casa de Betlem i Casa de Loreto. L’església en si tenia la façana davantera acusada per un majestuós portal de pedra i soplujat per un petit cobert de pissarra; més amunt hi ha un senzill rosetó, i finalitza amb un campanar d’espadanya amb dues campanes.
Sortint del pati de l’ermita hi havia quatre petites barraques molt baixes. Una seria el safareig, l’altra hi havia un ferrer, la tercera servia d’escorxador i per fi, la quarta per els pastors.
Tota aquesta remodelació va finalitzar el 1642.
L’any 1911, sota presidència d’un nou bisbe d’Urgell, Joan Benlloch, s’inaugura un nou temple. Amb la novetat que tot l’any haurà culte al santuari, no com fins ara, que només es podia visitar entre el 29 de juny (St. Pere) i el 29 de setembre (St. Miquel). No obstant sorgeixen critiques per l’estil emprat, que hom titlla de disbarat arquitectònic, composta amb un estil híbrid, que no manté cap relació amb les tradicionals esglésies romàniques de la muntanya.
El 1920 Núria ja disposa de llum elèctrica i d’aigua potable. El jove arquitecte, Josep Danès, emprèn una de les edificacions que faran costat al temple, St. Justí, a la qual seguirà al cantó oposat, St. Antoni. Seguiran St. Josep, St. Gil i l’habilitació de part de l’ala de St. Antoni com a hotel restaurant.
Un any abans d’acabar aquest edifici, 1931, el cremallera ascendeix a la vall.
No pot sorprendre que fins i tot els qui hi pugen sovint queden desconcertats per les contínues novetats que hi troben: l’esplanació per a un funicular existent a l’Exposició del 1929 i que pretén fer-lo arribar a la Coma del Clot on un hotel d’estil alpí, anomenat Puigmal,obrirà les portes; el 1931 es crea el Club Alpí Núria, es construeixen dos trampolins; fins i tot aquest mateix any si redacta l’avantprojecte d’Estatut de Catalunya.
Malgrat aquest treball incessant d’engrandiment de la vall, tot s’estroncà amb l’arribada dels sons de guerra. Es diu que la Generalitat convertí el santuari en sanatori o hospital de convalescència per a ferits o mutilats i que també hi feien estades certs polítics de govern central. Mentrestant el cremallera, no sofrí cap dany. Així els vencedors el trobaren a Ribes el febrer de 1939.
Un cop passada la guerra es retornen les obres i el 1942 entra en funcionament el funicular de Coma del Clot i el 1947 el teleesquí.
El 1981 la Generalitat de Catalunya inicia la seva participació en la empresa del cremallera per tal d’evitar-ne la desaparició, i el 1984 s’incorpora a la xarxa de FF.CC. Es renova la línea del cremallera com tots els edificis i l’entorn del santuari, per donar pas a un modern complex turístic.
El 2004 s’inicia la redacció del Pla Director de la Vall de Núria.
la ruta
Per tornar a iniciCOM ARRIBAR-HI
 |
| Foto:www.eldelahon.net |
Hem dit abans que per anar a Núria, només si pot arribar a peu o bé en tren. Doncs nosaltres ho farem en BTT, això si, seguin el camí que fa a peu molta gent des de Fontalba.
El més assenyat és pujar la bicicleta en qualsevol medi d’automoció fins a Queralbs i començar la ruta des d’aquesta petita població, doncs s’estalvien molts quilòmetres per carretera i s’arriba al començament de la pendent fresc. Des de Ribes de Freser, hi han uns 8 quilòmetres i la carretera encara que força estreta està en bon estat.
A partir de Queralbs es quan comença la veritable ascensió, doncs en una mica més de 11 kilòmetres s’ha de pujar fins la cota 2.070. Aquesta pista de Fontalba va ser oberta als anys 1970 per tal de poder baixar el bestiar i també era un antic projecte de carretera per arribar al santuari de Núria que finalment no s’acabà de fer per raons orogràfiques. Actualment està en bon estat donat que per motiu de les obres del túnel al roc del Dui per o passarà el tren cremallera, l’ajuntament de Queralbs va demanar com a compensació l’arranjament de tota la pista. Però, sense posar-hi ni un gra d’asfalt. S’agraeix el fet.
 |
| Fontalba Autor:Gelatdeneu |
Un cop arribats a Fontalba es quan la ruta es fa més exigent, perquè encara que geogràficament Núria es troba més baix, el camí es força irregular; i pràcticament només es pot pujar a sobre la bici fins el Torrent de Fontalba. La resta, al menys un servidor, va tenir que carregar-se la BTT a l’esquena.
El camí de sortida és prou clar, s’ha de travessar pel prat que tenim davant nostre i anar seguint el camí ben traçat. Quan entrem en un bosc de pi negre i roig, en lleugera pujada es que ens trobem sota el Roc de la Fita, pràcticament a la meitat de l’excursió, amb les restes d’una antiga construcció. Anem pujant lleugerament amb intervals mes planés fins arribar a un collet a on es pot veure una bella panoràmica de la vall de Núria. A partir d’ara és quan ja pots tornar a pujar sobre la BTT doncs, comença una forta baixada amb pedres soltes que ens portarà fins als peus mateix del santuari.
un fet
Per tornar a iniciEL TREN CREMALLERA
Sens dubte el paratge de la vall de Núria es únic i magnífic, i que només s’hi pugui accedir a peu o amb el tren, fa que aquest petit tren tingui un encant especial.
El Santuari de Núria es un conegut lloc de pelegrinatge així com una concorreguda estació d'esquí, situats en ple Pirineu Oriental. A partir del 1917 s'estudiaven diversos projectes per a establir-hi una comunicació que fes més accessible el lloc, al que únicament s'hi podia accedir a peu o a cavall, representant una duríssima ascensió. Aquets projectes consistien en diversos funiculars i, fins i tot, un telefèric, però cap d'ells va prosperar.
.png)
Va ésser a partir de 1924 que Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes (FMGP) es va interessar en la construcció d'un ferrocarril cremallera similar al que ja tenia a la muntanya de Montserrat, i el 1927 començaren les obres de construcció. Però degut a la magnitud de les obres a realitzar, així com de les condicions climatològiques d'alta muntanya molt adverses en els mesos d'hivern, l’inauguració del cremallera de Núria no es va produir fins a l'any 1931.
No varen resultar molt productives les primeres dècades de l'historia d'aquest ferrocarril, degut tant a les males condicions polítiques de l'època, a nivell nacional uns cops, o a nivell internacional uns altres: la crisi econòmica mundial d'aquella època i la guerra civil espanyola després, mes les dificultats de superar la postguerra. Per si fos poc durant aquesta època hi va haver algunes inundacions que provocaren importantíssim desperfectes, que trigaren a reconstruir-se.
Així dons, fins els anys 60 ó 70, amb el boom turístic que es va produir, junt amb el fet de que cap altre mitjà de transport (ni tan sols una carretera) donés accés a la Vall de Núria, no començaria a millorar la situació econòmica d'aquest ferrocarril.
 |
| Foto: Jordiferrer |
L'ample de via utilitzat es d'un metre, y el sistema de cremallera ABT esta format per dues barres dentades paral·leles de 26 mm de gruix. Els primers 5'5 km funciona en adherència simple, trobant en aquest tram una pendent màxima de 55 mil·lèsimes. Poc abans de Queralbs existeix un mecanisme similar als que utilitzen altres ferrocarrils cremallera d'Europa, que permet l'entrada suau del mecanisme d'engranatge de la locomotora a l'inici de la cremallera. A partir d'aquell punt la pendent s'agreuja fins el màxim de 150 mil·lèsimes (alguns autors parlen de 160 mil·lèsimes).
La totalitat del traçat mesura 12'5 km i el desnivell total es de 1059 m.
La Generalitat de Catalunya va fer-se càrrec de l'explotació d'aquesta línia, per mitjà de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a partir de l'1 de gener de 1986. Aquest organisme va posar en marxa un ambiciós programa de modernització que va suposar la compra de nous automotors, la renovació de bona part de les vies, i la millora de la catenària. El programa de millores no acabava en el ferrocarril, sinó que també incloïa la modernització de l'estació d’esquí.
Fonts:
www.naciodigital.cat/elripolles
ca.wikipedia.org
commons.wikimedia.org
www.eldelahon.net
www.youtube.com
Santuaris muntanyencs del Ripollès DANIEL PI TRAMUNT
El món al Ripollès JORDI MASCARELLA/MIQUEL SITJAR
llegendescatalanes.blogspot.com
