SI VENS AL RIPOLLÈS NO T'OBLIDIS LA BICICLETA: STA. MARGARITA DE VINYOLES

inici

Accés a ruta

UN PESSEBRE POSAT, UN PECAT PERDONAT

Aquesta màxima que hem posat per títol ( treta de les nostres ànsies d’entrar al cel, doncs no existeix) ja ens agradaria que fos veritat, perquè encara mancarien ermites per eixugar totes les nostres faltes comeses. Però no volem mostrar-vos el nostre cantó obscur en aquesta entrada, sinó fer-vos saber que per aquestes dates ens entra una felera pessebrista que no contents amb posar les quatre figures al rebedor de casa, o acompanyar als membres dels Clubs Excursionistes a portar pessebres als cims de les muntanyes de les nostres contrades, St. Aman, el Taga, Costa Pubilla, Puig Estela...; nosaltres a títol personal també hem col·laborat a guarnir alguna ermita.

Ara farà dos anys que vam decidir posar un pessebre de ninots, que amb una mica d’imaginació hom pot deduir que vol retre homenatge al naixement del nen Jesús, a una petita finestra de l’ermita de Santa Margarida. En un principi van témer que algun cop de vent se l’emportés vall enllà, doncs l’indret és a mercè de tota mena d’inclemències meteorològiques; tanmateix cada cop que hi pujàvem el pessebre restava allà. De vegades hi faltava algun membre del conjunt, però buscant per terra sempre el trobàvem i el tornàvem al seu lloc.

Així anat, fins l’última visita efectuada. Doncs hem pogut comprovar, amb estupefacció, que no queda ni rastre del pessebre. Hem buscat per tot el voltant de l’edifici i ha estat en va. El pessebre no hi és. Descartem alguna bretolada, perquè de ser així no hagués arribat ni a Pasqua del primer any, més aviat ens decantaríem per algú responsable del manteniment de l’ermita, que sense cap mala intenció, el va treure. Fa de mal dir, però pensant així ens hem mig conformat i no emprendrem cap mesura punitiva.

Encara que ben pensat, també pot passar que al donar tanta informació i saber qui som, els que ens imposin mesures legals siguin les autoritats responsables de l’edifici, per col·locar ninotets en una arquitectura religiosa del segle XII.

Sigui com sigui, aquest fet no ens traurà les ganes de posar-ne un altre. Però com que no sabem si serà ben rebut o si es mimetitzarà amb l’estructura arquitectònica, aquest cop el posarem al cim d’una roca, que només si pot accedir a peu. Potser d’aquesta manera no molestarem ningú, a no ser d’alguna bestiola que la podem induir a confusió, pensant-se que l’artefacte plastificat és quelcom comestible i li doni per llepar-lo o menjar-se’l.

I aquest serà el pessebre del Nadal 2013, col·locat al cim de...

Mireu, sentint-l’ho molt ens callarem l’indret i tampoc el mostrarem, d’aquesta manera segur que ningú ens podrà recriminar (ni felicitar) pel fet.

El que si volem es desitjar a tothom que passeu un:

MOLT BON NADAL

notícia

Per tornar a inici

UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS

Les armes ripolleses, en format digital

L'Editorial Neurosi publica “Antigues armes de Ripoll” del ripollès Jaume Vilalta Jordan

Durant quatre segles Ripoll es va convertir en un dels focus més importants de producció d'armes de foc d'ús civil i militar del continent. Una tradició protoindustrial que es recull, per exemple, en una de les sales més interessants del Museu Etnogràfic. Aquesta qüestió ha merescut l'atenció de molts estudis i publicacions però ara, per primera vegada, es convertirà en un llibre digital.

L'Editorial Neurosi ha publicat Antigues armes de Ripoll del ripollès Jaume Vilalta Jordana. L'autor, juntament amb el doctor Eudald Maideu i Jordi Caballeria, director de l'editorial, es va presentar el divendres 13 de desembre a les 7 del vespre a la Biblioteca Lambert Mata. De moment, es pot fer boca amb un vídeo que mostra com era el Ripoll del segle XV, amb una infografia realitzada per l'empresa del santjoaní Francesc Colomer, i que constitueix la introducció del llibre.

Jaume Vilalta Jordan (Ripoll, 1973) és tècnic en construcció i manteniment de jardins. Des de jove ha tingut predilecció per les antiguitats i per la història antiga de Ripoll i de la comarca. A partir de l’any 1995 es va interessar per l’armeria ripollesa i la seva producció i des d'aleshores ha realitzat un exhaustiu estudi de diferents armes. L’any 2010 va publicar en paper la col·lecció Les Armes de Foc de Ripoll, que consta de quatre volums d’unes 100 pàgines cada un i on recull fotos de peces inèdites de Ripoll, un treball que ha servit de base pel llibre digital publicat per Neurosi, el 41è del seu catàleg i que es pot adquirir a la plataforma iTunes per 4,99 euros.

l'ermita

Per tornar a inici

STA. MARGARIDA DE VINYOLES

Diuen que Sta. Margarida potser era originàriament, la capella del castell de La Guàrdia de Ripoll, del qual hom té notícia que ja existia l’any 1017. Concretament a sota i a curta distància s’hi troba la masia del Castell o El Castellot, lloc localitzat com el del seu emplaçament; que s’ha ubicat en altres indrets, hom al cim de la roca de Baborés i pocs al mateix lloc on es troba el Santuari, que sembla ser el més escaient, doncs és una talaia d’immillorable vista i de fàcil defensa.

El seu primer senyor que es coneix va ser Bernat Tallaferro, comte de Besalú i germà de l’abat Oliba de Ripoll. Però el que hi vivia no era el senyor sinó el castlà, una mena de destacat militar, i es deia Ramon Bernat de La Guàrdia o Saguàrdia.

El 1095, Bernat Tallaferro, va donar al castell i les seves terres al monestir de Ripoll i el 1173 tingué un conflicte jurisdiccional amb Ramon de La Guàrdia, per usurpació, per part d’aquest castlà, dels drets a Tremolosa, Llosses i Puigmal. El castell passà a mans del senyor de La Portella i després al senyor de la baronia de Pinós, el qual el llegà al seu nét Ponç de La Guàrdia el 1277.

A la segona meitat del s. XIII les terres van començar a diluir-se entre els monestirs de Ripoll i St. Joan de les Abadesses. Finalment, el 1363, el rei Pere el Cerimoniós obligà al llavors abat de Ripoll, Ramon de Savarrés, a comprar la propietat del castell.

De la nissaga de la família Guàrdia cal destacar:

Ponç de Saguàrdia (1140-1190). Fou cavaller i trobador que residí a la cort d'Alfons I acompanyant el rei a l'expedició a Conca. La seva obra la formen nou composicions amoroses, quatre de les quals formen un petit cicle dedicat a una dama que l’anomenava On-tot-mi-platz.

Berenguer de Saguàrdia. Fou canonge d'Elna i de Barcelona. Del 1306 al 1328 fou bisbe de Vic. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral. Fou enterrat a la catedral de Vic.

Fra Ramón de Saguàrdia. Lloctinent del Gran Mestre Provincial de l’Ordre del Temple de Catalunya i Aragó.

L’església tal i com la podem veure ara, fou deguda, el 1854, tal com consta a la portalada, a els estralls de la malaltia de la pesta, substituint i englobant l’anterior, que sembla que ja existia el s. XIII, i amb certesa, a l’any 1324.

Del primitiu santuari, només en resten, en el basament de la construcció d’època romànica tardana, el cos que s'allarga per darrera el santuari actual, amb un portal de dovelles mitjanes i una obertura, petita d’arc de mig punt. La part romànica del santuari és una sala de planta lleugerament trapezoïdal, sense absis diferenciat coberta amb una volta, on es veuen parcialment els carrerons, ben col·locats en filades; a sobre hi ha un sostre d'un pis, que devia ésser l'estança de l'albergueria. No s'observa cap canvi en l'aparell extern corresponent a les dues plantes, tot i que hi ha una finestra de mides impròpies de l'època; cal suposar que almenys les parets han estat fetes al mateix temps, amb carrerons petits, ben travats i de mides més petites que els de la resta de la façana de migjorn, a partir d'una junta que s'observa al costat de la porta.

Per les seves característiques aquesta església resulta difícil de datar, però el traç del seu aparell pot apuntar vers el final del segle XI, o, potser, millor el començament del XII".

Durant força temps, tant el santuari com la residència foren abandonats, però al principi dels vuitanta s'endegà una restauració gràcies a la iniciativa del rector de Matamala, Pere Fradera, que representà el cobriment del sostre amb una falsa volta, la reconstrucció del campanar i diverses reformes a la residència. A més, aquest rector, també va recuperar festes perdudes, que encara avui es celebren, com el mateix Aplec de Santa Margarida, la festa del Pi de Maig i l’Homenatge als Vells.

ruta

Per tornar a inici

COM ARRIBAR-HI

0. Sortim de Ripoll tot seguint la Ruta del Centre BTT, Nº 20.

8. En aquest punt deixem de seguir la ruta 20 que puja fins l’Auró i tirem avall. Un cop travessada la riera de Vilardell, continuem per la pista de l’esquerra.

10. Ens trobem a Vallespirans, que s’hi arriba per la pista de l’esquerra. Nosaltres seguim per la de la dreta, que un cop travessat el mas del Coll, es de formigó.

12. La casa que tenim dalt del turonet és Arqués. Baixarem per l’esquerra.

13.5 Estem a la carretera C-26. Continuem per la dreta fins El Cremat.

14. El Cremat. Deixem la carretera i enfilem direcció Sovelles.

15.5 Mas Pinoses. Deixem la pista formigonada i tirem per la pista de la dreta.

20. Seguim de dret per la pista principal, deixant a la dreta el mas Pujol.

21. Després de travessar una cleda i deixar a la nostra esquerra una pista, arribarem a la carretera que ens portarà a Can Dachs. Amunt i a l’esquerra.

21.3 Can Dachs. Aquí trobarem l’inici de la ruta de BTT Nº 18. La seguirem.

22. Per la nostra esquerra puja la pista que porta a Sta. Margarita. Hem de deixar la ruta 18 que porta al Puig Cornador.

23.5 Ens trobem a El Collet de les Oracions a 1.088 metres d’altitud. La pista que puja per la dreta és la que ve del Puig Cornador. Seguim recta.

25. Estem al cim de l’ermita de Sta. Margarida de Vinyoles. Per tornar al lloc d’origen, ho farem pel camí marcat amb el GR, que hem trobat a la nostra esquerra abans de coronar el cim.

26. En aquesta bifurcació, tan se val quina pista agafem. Conflueixen les dues més endavant. Optem per la de l’esquerra.

26.3 Tirem per la dreta. La de l’esquerra no té sortida. Comprovadíssim.

27. El punt de la confluència que parlava abans. Seguim avall.

27.3 Final de la pista. Per la dreta arribaríem a Portavella. Tirem avall.

28. Novament la pista de Sovelles. Tirem avall fins El Cremat.

31. El Cremat. Opció Nº 1, ens hi quedem a dinar. Opció Nº 2, anem a casa.

història

Per tornar a inici

EUDALD RAGUER: UNA EPIDÈMIA DE CÒLERA A RIPOLL

Ripoll és una població sense fortuna, la seva fisonomia, la seva idiosincràsia col·lectiva, la seva situació peculiar i topogràfica, l’ha predisposat a ésser blanc de tota mena de calamitats.

No ha pogut escapar-se de l’acció devastadora de terratrèmols, que va patir els anys 1427 i 1428. De guerres n’ha patit contra l’abat del monestir al s. XII, contra el Francès, dues carlinades i La Guerra Civil del 1936. I si tot això exposat fóra poc, va patir dues epidèmies de còlera el 1854 i el 1865.

Sobre el còlera de 1865 el doctor Eudald Raguer creia que a Ripoll hi radiquen uns gèrmens morbífics especials que mantenen la vila en una predisposició constant perquè els vilatans puguin contraure tot llinatge d’afeccions epidèmiques, i ho corroborava adduint que altres pobles situats en una mateixa direcció i igual trajecte, com Vic, Torelló, Sant Joan de les Abadesses, Ribes de Freser; tots a la riba del mateix riu, eren immunes a aquesta malaltia. Però, ell en sabia la causa d’aquests brots:

El còlera de 1854 va atacar cruelment la vila fent 200 víctimes. Aquestes varen ser enterrades al cementiri vell. Per espai de dos anys, en totes les estacions, a totes les hores del dia, sota la influencia de totes les temperatures, fins l’aparició del còlera, es va estar removent el terreny, buidant bona part de la seva extensió i profunditat; ara amb l’objectiu d’edificar-hi, ara per plantar-hi arbres. Per aquestes impremeditades operacions, es va traslladar d’un punt a un altre l’ossament d’infinits cadàvers, sense previsió ni concert, sense fer servei de cap desinfectant, sense posar en pràctica cap d’aquelles mesures preventives que aconsellen, no ja les lleis de la higiene pública, sinó les que dicta la simple prudència. No vull culpar a ningú, no faig més que senyalar un fet lamentable, que no neix de la perversitat del cor; i si no fos un efecte de confiança excessiva, com així crec, fora fill de la ignorància, del despreci, del abandó en que, por norma general, es tenen els preceptes sanitaris, en pobles d’ordre secundari, a on, massa sovint les afeccions personals, els interessos privats, l’egoisme, a la fi, són el regulador constant de la conveniència de tots.

El fet de que hagin aparegut els primers casos de còlera al voltant del cementiri, dóna credibilitat a la meva hipòtesi; com també és estrany que en els pobles abans citats no es presentés l’hoste, i si ho fes únicament, a Ripoll.

L’Eudald Raguer (1809 – 1878), fou metge, autor d’estudis referents a la verola i d’altres malalties contagioses. Però el fets, pels quals tots els ripollesos hi estarem en deute, es deuen que ell salvà, arran de la crema del monestir de Ripoll el 1835, valuosos documents i llibres continguts a l’arxiu. I que personalment s’ocupà de traslladar a Barcelona.