12 de set. 2013

SANT LLORENÇ DE CAMPDEVÀNOL





  • inici

  • Per anar directe a la notícia
  • Per informar-se i veure l'ermita
  • Per llegir una història



    MIL SET-CENTS CATORZE


    Enguany en fa dos-cents noranta-nou que Catalunya va perdre la seva singularitat com a nació. Obligats pel setge de les tropes castellanes del rei borbó Felip V i ajudades per les franceses del seu avi Lluis XIV, l’últim reducte de resistència, Barcelona, va tenir que capitular.

    Abans d’arribar a aquest fatídic dia, va haver-hi molts compatriotes que van creure possible resistir als embats dels exèrcits aliens. En certs moments això és va aconseguir, malgrat tot, es va tenir que pagar un alt preu per fer-ho possible, doncs els carrers es van tenyir de roig, per la sang vessada  d’aquells herois de la causa catalana. Finalment, abandonats a la nostra sort, doncs les tropes aliades es van retirar; aquell 11 de setembre de 1714, vam perdre tots els privilegis com estat català.

    Però el que no van aconseguir, amb la fressa de sables i bombes,  és anul·lar el tarannà del poble català. Submisos  a la força, però per força fidels al nostre esperit.

    De totes les definicions que he vist i escoltat sobre nosaltres, destacaria la que fa l’Alfred Bosch, en el seu llibre 1714. Allà diu:

    “No m’atreviria a dir, sense reserves, que els catalans siguin un poble civilitzat. Industriós, sí. Un poc avar també, comparable als escocesos en moltes coses excepte en la tristor, que a la terra catalana s’estila menys. Són llestos, a estones riallers i sempre tossuts. Excepcionalment caparruts. De fet, el que els allunya de la raó no és la disposició festiva, que saben consignar a les hores de celebració i que no solen remullar amb gaire més que un parell de flascons d’aiguardent. El que els pot fer forassenyats, més enllà de tota frontera decent, és precisament aquesta obstinació malaltissa pels seus propòsits, aquesta natural inclinació a la contumàcia.”

    Doncs bé, aquesta obstinació a preservar els nostres privilegis, ens pot titllar, de portes enfora, a semblar antics, rovellats o arcaics. Però, encara que només fos, per honrar la valentia d’aquells catalans, que hi van deixar la pell per mantenir els ideals i costums, que han passat de generació a generació; avui més que mai, em sento orgullós de pertànyer a aquesta terra.

    Visca Catalunya Lliure!







    UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS

    la notícia

    Per tornar a inici
    Artur Mas qualifica des de Ripoll d'«èxit aclaparador» la Via Catalana
    El president de la Generalitat, Artur Mas, ha qualificat des de Ripoll "d'èxit aclaparador" la Via Catalana que s'ha celebrat aquesta Diada i considera que Catalunya ha ensenyat les seves "millors cartes al món sencer". "Hem donat una autèntica lliçó del nostres millors valors", ha dit Mas en l'acte institucional de la capital de la comarca, on ha reiterat el seu compromís que els ciutadans seran cridats a les urnes el 2014 "per poder decidir lliurement, pacíficament i democràticament el seu futur". Un cop celebrada la Via Catalana, Mas ha insistit en enviar un missatge a l'Estat espanyol: "Ja és hora que les autoritats de l'estat espanyol, avui en democràcia, escoltin la veu del poble de Catalunya i respectin la seva voluntat de decidir el seu futur" Mas ha participat en els actes de celebració de la Diada al monestir de Santa Maria de Ripoll, on s’ha fet el concert “Música per la llibertat”, a càrrec de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà. Després hi ha hagut diversos parlaments, la tradicional ofrena floral a la tomba del Comte Guifré i la cloenda amb la Capella de Santa Maria i els Trabucaires de Ripoll.


    Artur Mas i Jordi Munell, al Monestir de Ripoll. Foto: ElRipollès.info

    l'ermita

    Per tornar a inici
    SANT LLORENÇ DE CAMPDEVÀNOL
    La funció parroquial de Sant Llorenç consta en les llistes del Bisbat de Vic des de l'any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En els segles XI i XII surt esmentada com a "St.Laurencio de Campo Avandali o Vanalo".
    Sant Llorenç de Campdevànol patí la primera destrucció parcial al segle XVII, restant solament de la primitiva església romànica, part dels murs i part del campanar de planta quadrada de dos pisos d’alçada, que presenta evidents símptomes d’haver estat escapçada, o, si més no, inacabada. L'any 1674 fou reedificada, conservant part del campanar, i en els murs que restaren en peus, s'hi afegiren la nova construcció d'una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es fa amb arc apuntat, es recobrí la pedra dels seus interiors amb decoracions de guix i es suprimeix l'absis. En la Guerra Civil (1936-39) es crema part de la Rectoria i les tropes republicanes deixen plena l'església d'armament i municions, que posteriorment retiren les tropes franquistes que per evitar el perill d'aquesta actuació, incendien el temple, quedant destruïda la major part de la teulada i de les parets de la cara Oest i Nord, així com la Rectoria.   L'any 1990 el Bisbat de Vic fa Donació del recinte a la família Capdevila, que la rehabilita acabant el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis i la coberta a quatre aigües, conservant els murs de pedra i reedificant les parets de les cares oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud.
      
    COM ARRIBAR-HI
    Aquest edifici es troba al final del Camí Ral i Ramader de Campdevànol i aquest antic traçat, avui dia rehabilitat per passejar, comença al Barri de la Creu del esmentat poble. Així doncs, només ens resta dir que les dues ubicacions disten entre sí 4.2 kilòmetres, d'un traçat planer i terra prensada.

    una història

    Per tornar a inici
    LA DANSA DE “ LA GALA “
    Aquesta dansa, que encara avui es balla per la Festa Major de Campdevànol, simbolitza la joia que van sentir els vassalls del compte Arnau per l’assoliment de la llibertat del jou tant despòtic a que estaven sotmesos i la mort del mateix compte.
    En aquesta dansa el capdanser, que representa el compte, surt a ballar primer amb la mestressa del camp on es fa la dansa i les quatre pabordesses, i, com un senyal de domini damunt totes les dones vassalles, balla sol amb totes elles alhora i de tant en tant las ruixa com senyal de pertinença. Quan hi ha ballat prou, cedeix les seves companyes a d’altres balladors, que ja les esperen i als quals toca ballar-hi per dret propi.
    El capdanser, però, no abandona el ball i segueix ruixant les balladores amb aigua d’olor, que porta en una almorratxa. Ell va a cercar la balladora escollida, li fa donar uns tombs de dansa i després la cedeix al ballador que ha manifestat desig de ballar-hi.
    En acabar la dansa hom balla una corranda. Dividits en grups de quatre, a la darrera nota els nois aixequen enlaire a les balladores, aguantant-les per les espatlles i rivalitzant amb els músics per veure qui aguanta més, en senyal de joia perquè han pogut alliberar llurs companyes del mal ús que en feia el despòtic senyor.
    El seu nom "la Gala" segurament ve donat pel fet que el capdanser "galeja" a les noies. Galejar és el costum de ruixar una balladora amb aigua perfumada.
    Tot i que és difícil precisar l'origen exacte de la dansa, segons el mestre Lluís Millet i Pagès, la melodia que la caracteritza es va reconèixer en una nadala francesa impresa el 1550. I ha arribat als nostres dies gràcies a les Confraries del Roser.
    Fonts per aquesta entrada: www.naciodigital.cat/elripolles ca.wikipedia.org www.campdevanol.org Catalunya Romànica Vol.X El Ripollès 1714 de l'ALFRED BOSCH


  • Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada