18 d’abr. 2013

SET. 16 ST. BARTOMEU





  • inici

  • Per anar directe a la notícia
  • Per informar-se i veure l'ermita
  • Per no estraviar-se en la ruta
  • Per llegir una llegenda
  • Per escoltar i veure un video musical



    LA PRIMAVERA LA SANG ENS ALTERA


    Trobava a faltar el bon temps i ara que ha arribat, comencen les pegues (esportivament parlant).
    Al matí encara fa fresca per anar amb el mallot curt, per això sortim força abrigadets i a migdia ja sobra tot. I per evitar una calorada, corre a treure’t roba del damunt, per entaforar-la dins la motxilla, que per aquest temps es fa petita. I per encabir el gec, haurem de donar-li molts doblecs que sempre seran pocs, doncs la cremallera no hi ha manera de tancar-la; així que traurem la càmera de recanvi i la manxa, que s’hauran de quedar a la reixa exterior. O és millor, fer-ho a la inversa? Torna a obrir la motxilla...
    També comencen a volar borinots, mosques, mosquits i insectes varis. I com que són molt tafaners, han de venir a visitar-te en el moment més inoportú, o sigui, quan pateixes fent una pendent i les gotes de suor rellisquen front avall, doncs en aquest precís instant ha de venir la “mosca cojonera” a tafanejar davant els ulls, o a intentar ficar-se dins l’orella. El company Eudald, sempre diu, que això passa perquè es va massa poc a poc. L’Eudald té una teoria, no sé si comprovada o no, en que diu que si vas a més de 15 km/hora, no hi ha mosca que t’atrapi; doncs no poden arribar a aquesta velocitat.
    Els rèptils són un altre amenaça, sobretot pel company Pelines, que els hi té autèntic pànic. És el típic homenot, que cada branca que veu al mig del camí, és un escurçó en potencia.
    I com és natural, el que més proliferen en tota pista, camí o corriol, són les romegueres. Tant se val, si hi ha poca terra o aquesta no és propicia per engendrar vegetació, perquè segur que les romegueres, esbarzers o com vulgueu anomenar-les, arrelaran de valent. Tinc tota la roba mig estripada i esgarrinxada de les maleïdes herbotes aquestes amb punxes. Quan t’enganxen val més que t’aturis, del contrari se’t clavaran sense cap mena de pietat.
    Cansat de patir i sorgir la roba, l’amic Pelines s’ha comprat una joguina que és el terror de tot vegetal punxegut. Unes tisores de podar. Però, quan s’ha tret l’aparell, ha fet la convenient neteja i l’ha tornat a desar, hem perdut un temps preciós i d’aquesta manera les sortides s’eternitzen.
    Malgrat tot, ben vinguda sigui la primavera.



    UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS


    la notícia

    Per tornar a inici


    Carles Cases escull Ripoll per presentar l'àlbum de tribut a Llach
    El compositor de Sallent estrenarà el seu nou espectacle el proper 27 d'abril


    El compositor Carles Cases ha escollit Ripoll per presentar un espectacle de tribut a Lluís Llach. L'estrena serà al Monestir el proper dissabte 27 d'abril a les 10 del vespre on es podrà escoltar per primer vegada Carles Cases diu Llach. Les entrades pel concert, que forma part del programa d'actes de la Capitalitat Cultural, estan a la venda des del 5 d'abril a l'oficina de turisme (preu 12 euros, 10 euros si és anticipada).

    Cases, nascut a Sallent el 1958, afronta un nou espectacle on interpreta i fa una relectura d’antics temes del cantautor de Verges des d’una perspectiva íntima i personal. Cal recordar que havia treballat amb ell com a arranjador, instrumentista i productor durant la dècada dels 80.

    A Ripoll interpretarà al piano peces tant significatives com: "Que tinguem sort", "Laura", "Viatge a Ítaca", "País petit", "Un núvol blanc", "Alè", "Com un arbre nu", "Amor particular", "Cançoneta", "El Jorn dels miserables", "Vaixell de Gràcia", "Geografia", "Madame", "Jo també he dormit a l’alba", "Abril 74", "Vida", "Tinc un clavell per a tu" i "Bambolines". Estarà acompanyat per Alberto Reguera (violí), Mariona Tuset (violoncel), Raül Reverter (saxo), Jordi Farrés (guitarra) i Miquel A. Cordero (contrabaix).

    Carles Cases té una llarga trajectòria com a productor musical, i sobretot com a compositor de música per a més de 70 pel·lícules. En aquest sentit ha treballat per a directors de primer nivell com Gonzalo Suárez, Jaume Balagueró o Ventura Pons.





    l'ermita

    Per tornar a inici
    SANT BARTOMEU 



    El turó on està edificada rebia el nom de Puig-Salomó.


    De l’antiga església de St. Bartomeu només resten els murs, els quals formen una planta rectangular, notablement llarga (19 x 8 m), i les arrencades de la volta. El presbiteri de la nau és orientat vers el costat nord-oriental, tot seguint la direcció de la vall del Ter, i hi ha un absis central encastat en el buit del mur i dues absidioles laterals en sentit diagonal, cobertes amb les voltes de quart d’esfera corresponents, a més ambdues tenen una finestra descentrada de simple esqueixada en forma d’espitllera. La nau té la porta a la façana oposada del presbiteri, on hom pot entreveure una arcada de grans dovelles, sobre la qual hi ha una finestra de doble esqueixada escapçada. L’aparell resta vist, tant a l’interior com a l’exterior, fet de carreuons formant murs d’una gruixària considerable, amb filades ben col·locades, però amb pedres de mala qualitat, que han estat erosionades.

    Aquest edifici era originàriament més curt. Als murs laterals, s’hi pot veure encara la junta, la qual defineix un rectangle que segueix exteriorment una proporció gairebé harmònica, de manera que és una vegada i mitja més llarga que no ampla, aproximadament.

    De la seva estructura resulta totalment excepcional la disposició de la capçalera, la qual no té un parell en l’arquitectura romànica catalana, llevat d’una certa relació morfològica amb l’església de Sant Pere de Terrassa i amb algunes capçaleres d’edificis de l’antiguitat tardana, com la de Sant Feliu a Cimètire-Nola, o especialment, un edifici pagà a Kanawat (Síria).

    Aquestes relacions llunyanes no permeten una filiació directa de la curiosa capçalera, la qual no coneixem completa a causa de la pèrdua de la volta, i, doncs, no sabem com es devia enganxar amb l’absis central, i que constitueix un exemple singular en l’arquitectura alt-medieval catalana, sense cap relació amb l’arquitectura llombarda, de la qual cosa ens porta a considerar aquest edifici anterior a l’erecció de l’església del monestir de Ripoll, i doncs, d’abans del segle XI.

    Durant molt segles ha servit com a llatzeret. En temps d’epidèmies els transeünts procedents de llocs sospitosos eren enviats a Sant Bartomeu en període d’observació.
      





    la ruta

    Per tornar a inici
    COM ARRIBAR-HI

    0. Sortim del pàrquing de Can Guetes i tirem per la Ruta del Ferro.

    1.3 Després de passar per sota del pas soterrat deixem la Via Verda de la Ruta del Ferro i enfilem recta per un caminet senyalitzat amb marques blanques i verdes.

    1.4 Sortim a una bifurcació de pistes. Agafem la de la dreta.

    1.9 Per la nostra dreta trobarem una pista, es tracta del Camí de l’Avellaneda, que porta al mas del mateix nom. Nosaltres continuem per l’esquerra i amunt. Aquesta pista és coneguda pel nom de Camí del Turó de Soler, i passa pel mig de les Obagues de l’Avellaneda i la del Soler. El turó, de 1006 metres, queda a llevant del de Sant Bartomeu.

    3.4 Estem gairebé arribant al cim. En aquest encreuament de pistes deixem de banda la de l’esquerra i seguim l’altre que segueix portant les senyals blanques i verdes.

    3.5 Ara farem l’inrevés d’abans. Deixarem la pista de la dreta que porta les senyals , que arriba fins el mas de Puig Salomó i seguirem la pista que puja per  l’esquerra.

    4.1 Arribem al final de la pista. Davant nostre el enrunat mas de Cal Carlí i a la dreta ja podem veure Sant Bartomeu. Baixem pel caminet envers l’ermita.

    4.3 Hem arribat a Sant Bartomeu a 907 metres sobre el nivell del mar.

     Per la tornada, els amants a les trialeres poden gaudir baixant pel camí que porta a la Font de l’Amoroset. Cal dir que la baixada és força exigent i en Cantona, molt "prudent" ell, l'ha va fer a peu.

    També es pot optar per baixar pel corriol, menys costerut, de la vessant sud i que desemboca a la urbanització de Vista Alegre. Aquest corriol, és menys exigent i fins hi tot en Cantona s'atraveix a fer-l'ho a sobre la BTT.



    una llegenda

    Per tornar a inici
    EL NOM DE RIPOLL

    Un any, ningú recorda quin era, en un dia de mercat, una pagesa portava polls per vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més i a mig camí li pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer-los caminar. Va deslligar-los de les potes i els posà a terra. Tots marxaven eixerits menys un de menut que sempre quedava enrere i la pagesa tocant-lo amb la canyeta que portava li deia: "Arri, poll", "arri, poll". Quan la dona feia el camí amb l'aviram va passar un home i li demanà:
    - On aneu, mestressa?
    La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia "Arri, poll".
    L'home va entendre "a Ripoll" i atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l'ensenyaren a d'altres, aquests a uns altres i així s'escampà; vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu.
     El qui va contar-ho, va dir-nos: "Per això veuràs que a l'escut d'aquesta Vila hi ha un gall".
     

    Autor: kiko567



    un video musical

    Per tornar a inici





    Fonts emprades per aquesta entrada:
    www.naciodigital.cat/elripolles  
    ca.wikipedia.org 
    arnauurgell.wordpress.com
    ripoll.cat  
    Catalunya Romànica Vol.X El Ripollès
    Guia Cartogràfica del municipi de Ripoll de GONÇAL CUTRINA  





  • Cap comentari:

    Publica un comentari