9 d’ag. 2013

MARE DE DÉU DE CORTS


  • inici

  • Per anar directe a la notícia
  • Per informar-se i veure l'ermita
  • Per no estraviar-se en la ruta
  • Per llegir un fet i una llegenda
  • Per escoltar i veure un video musical

    MODALITATS DE CICLISME


    De vegades un s’entesta en el seu món particular de tal manera que no vol veure res més que no sigui el que ell fa o desfà. Això de mirar-se el melic i no aixecar el cap per ampliar horitzons, a més de fer lleig, t’estanca i no et deixa progressar.

    Tot aquest circumloqui treu cap degut a una conversa que vam tenir amb les noves generacions, intentant discernir perquè el jovent li costa tant practicar l’esport del ciclisme. Alguns adduïen que ja en fan al gimnàs en una bicicleta estàtica, altres que els mesos de vacances fan alguna sortida esporàdica i uns pocs, que el ciclisme és un pal.  

    El que si vam constatar és que a la majoria els atreia, altres modalitats menys convencionals. I d’aquí ve, que vulgui exposar d’una manera poc específica, les modalitats que hi ha de ciclisme.

    Carretera: El nom ho diu tot, modalitat que es disputa per carrers, circuits o carreteres. Si hom té l’esperit competitiu pot optar per les Proves d’un dia, que inclouen les clàssiques, els critèriums i les contrarellotge, tan individual com per equips. Les proves per etapes, són les que es disputen com a mínim dos dies i combinen etapes planes, de muntanya i contrarellotges.



    BTT: Bicicleta Tot Terreny. També anomenada Mountain Bike, es disputa per camins de muntanya de terra, no asfaltats. En aquesta modalitat s’inclouen el Camp a través (Cross Country), descens (Downhill) i l’eslàlom. Les primeres competicions es disputaren a la dècada dels 70.



    Ciclocross: És una disciplina  que consisteix en curses camp a través en un circuit tancat. El terreny inclou clarianes, obstacles, camins a través del bosc, bassals enfangats i poden circular muntats a la bicicleta o carregant-la a les espatlles si el terreny ho requereix.



    BMX: Abreviació de Bicycle Motocross, també anomenat ciclisme acrobàtic, és una versió del motocrós sobre bicicleta. Aquestes són de mida més petita que les normals, cosa que permet major acceleració i control. Té el seu origen a California (USA) als anys 70.



    Pista: Es caracteritza per disputar-se en un velòdrom. Les bicicletes són una mica més altes que les de ruta, per evitar el fregament a les voltes. A diferència de les bicicletes de ruta, les bicicletes de pista no tenen frens ni canvis, tenen pinyó fix, és a dir, els pedals continuen en moviment fins que s'atura la roda, com en les bicicletes de spinning, aconseguint frenar aplicant una mica de força pel costat contrari del pedaleig.



    Trial: Aquesta modalitat és la versió del trial sobre moto però usant una bicicleta. Els participants han de superar uns circuits tancats plens d'obstacles, sense posar els peus a terra. El primer campionat del món de trial, anomenat aleshores Trialsín, es disputà el 1986. El gran especialista d'aquesta modalitat ha estat el català Ot Pi.



    Cicloturisme: Consisteix en la pràctica del ciclisme sense ànim competitiu, usant la bicicleta com a mitjà d'exercici físic, diversió, transport o turístic.



     UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS

    la notícia

    Per tornar a inici



    l'ermita

    Per tornar a inici


    Mare de Déu del Puig de França

    També anomenada Mare de Déu de les Corts.

    Aquesta capella, actualment arruïnada, es troba vora el mas Clorts, també en ruïnes, a la solana de Clorts, a l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Puigmal, més tard sufragània de Llaés.

    La “villa de Curtibus” i la seva capella de Sta. Maria són documentades per una vintena de documents de l’arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses entre els anys 1170 i 1350. El sacerdot que en tenia cura d’ella s’intitulà “prior” i la seva dotació del seu benefici rebien el nom de “priorat”, cosa que fa pensar que s’hi establí una petita comunitat potser de deodonants. La seva època de major esplendor se situa entre els anys 1206 i 1250, quan Hug de Serrallonga i Ramon de Serrallonga, senyors dels castells de Milany i de Llaés, hi feren diversos llegats.

    Ara resta al seu lloc un edifici romànic rectangular, sense absis diferenciat i sense coberta. La porta s’obre a la façana de ponent, i era coronada per una senzilla espadanya. Al mur de llevant hi ha una curiosa  finestra, amb llinda retallada, sobre la qual es veuen les traces d’una segona finestra aparedada. L’aparell és fet amb carreus petits, ben tallats i disposats en filades regulars, entre les quals n’hi ha algunes de situades de través.

    Tot i que la datació és difícil, per les dades documentals i les seves característiques constructives es pot classificar dins les fórmules de l’arquitectura rural ja ben avançat el segle XIII.













    la ruta

    Per tornar a inici

    ITINERARI

    0. Sortim del pàrquing de can Guetes de Ripoll direcció sud. Pugem per la rampa que surt a la Ronda de Mas d’en Bosc i enfilem recta per anar al carrer  Progrés. Un cop passada l’estació de RENFE, tirem fins el final del carrer.
    1.1 Deixem la carretera i trenquem a l’esquerra per pujar a Sant Antoni, per la ruta BTT-19.
    3.3 Aquí deixem de seguir la BTT-19 i seguim per la pista de l’esquerra, marcada amb la ruta BTT-19b.
    6. Arribem al turó de Sant Antoni. Continuem per la pista de la dreta, tal com marca la senyal del Centre BTT del Ripollès. (Si és vol veure el trajecte més detallat fins arribar aquí, el trobareu a la entrada de St. Antoni de Morers).
    6.4 Deixem la pista del davant i trenquem pel caminet de la dreta que baixa i després continuem també pel de la dreta.
    6.8 S’acaba el camí i enllacem amb la pista de la Carena de l’obaga de les Corts. Tirem avall, anant seguint les senyals de la ruta 19b.
    9.8 Coll de la Creu. Final de la pista i de la ruta 19b. Ens trobem a peu de la carretera N-260. Seguim per aquesta per la dreta.
    11.1 Abandonem la carretera i trenquem a la dreta per la pista de Llaés.
    16.4 Per la dreta trobem la pista que puja al Bofí. Nosaltres seguim per la pista pavimentada avall.
    16.9 Un cop passat el pont del Casal, la pista puja i uns 70 metres més endavant, abandonarem la pista pavimentada per girar a l’esquerra. Ens enfilem per una pista forestal que després de creuar un petit rec, ens portarà, si fem els 800 metres que resten,  a uns camps abandonats i a una bifurcació de pistes.
    17.7 L’ermita la tenim davant nostre, encara que es difícil distingir-la, degut a la malesa que l’envolta. L’arc que es veu, es del mas, poc més queda en peu d’aquests edifici. Seguim per la pista de l’esquerra, per cert en força mal estat, i després n’agafarem un altre per la nostra dreta, feta per desemboscar, i naturalment amb moltíssima pendent.
    18.2 Arribem al nostre destí per la part del darrera de les edificacions. Pel contrari, si volem arribar-hi pel davant, tenim que deixar les bicicletes i agafar un corriol que es va enfilant i endinsant pels marges del que havien sigut els camps de conreus. Tornarem per la mateixa ruta d’anada fins la carretera N-260.
    25.3 Continuem per l’esquerra.
    26.3 Deixem la carretera i ens enfilem per la pista de la dreta.
    26.7 Arribem al Collet de les Fosses. Girem cap a l’esquerra,
    27.2 Possiblement ens trobarem un filat per cercar a les vaques. Passem i continuem per la dreta, sempre baixant.
    31. Arribem a peus de la riera de les Carboneres, la travassem i seguim pujant per la pista de la nostra esquerra.
    31.3 Enllacem amb la pista principal de la ruta BTT-2. Baixem a l’esquerra.
    32.4 Tornem a trobar la riera, passem pel pont i després trenquem pel caminet de la dreta, marcat amb senyals blanques i verdes que desemboca a la ruta del Ferro.
    33.4 Passem per sota el túnel i en un no rés tornem a ser a can Guetes.





     





    un fet i una llegenda

    Per tornar a inici


    Guifré el pelÓs, el pare de la pÀtria


    A principis del segle VIII, el territori català cau sota la dominació sarraïna. Malgrat la invasió queden algunes zones a on els naturals del lloc es fan forts i viuen de manera independent sota protecció de Carlemany i dels francs. L’any 759 els francs comencen a baixar del Rosselló establint territoris cristians, aquests territoris, conquerits del setge musulmà, foren erigits en comtats: Rosselló-Empúries, Girona-Barcelona-Osona-Cerdanya-Urgell i Pallars-Ribagorça. Naixia així la dinastia catalana.

    La història dels orígens de Catalunya està fortament vinculada al personatge de Guifré el Pelós. Fill de Sunifred I i d’ Ermessenda i nascut possiblement cap a l’any 840 a Conflent.

    Durant la segona meitat del segle IX, els problemes interns dels francs del nord i les pressions musulmanes del sud, conjuntament amb les revoltes de la mateixa noblesa que governava els diferents comtats; menaren a un procés de desmembrament territorial que propicià que els senyors dels comtats fossin capaços de auto defensar-se i desvincular-se de la monarquia carolíngia.

     Tanmateix, Guifré no retirà mai totalment la fidelitat a la dinastia dels francs, i com a gratitud a la seva lleialtat obtingué les possessions del  comtats d'Urgell i Cerdanya a l'assemblea d'Attigny el 870. I  per haver-se mantingut lleial al rei Lluís II el Tartamut, en la repressió de la revolta dels magnats francs el 878, obtingué els comtats de Barcelona i Girona.

    Emperò la seva obra més important fou el repoblament del centre de Catalunya, que la inicià per la Vall de Lord (Solsonès) el 872 i la prosseguí pel Ripollès, Osona i el Bages fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d’aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre. Per consolidar aquesta cohesió territorial, Guifré també va promoure la creació de nous centres monàstics, entre els quals Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (v. 887), que van jugar un paper clau en l’administració i l’economia del territori.

    Es casà amb Gunilda d’Empúries o Guinedilda de Flandes i tingueren nou fills: Radulf, que fou bisbe d’Urgell i abat de Ripoll; Guifré II Borrell; Sunyer I; Miró II; Sunifred II; Emma, que fou abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses; Cixilona; Riquilda i Ermessenda.

    Davant l’avenç cristià els governadors musulmans es varen sentir amenaçats i decidiren fortificar totes les ciutats frontereres, aquest fet Guifré ho va interpretar com una provocació i els va atacar. D’aquesta incursió els exèrcits del comte en sortiren molt mal parats, inclòs el propi comte, doncs morí en l’atac,  l’11 d’agost del 897.

    Els seus estats foren heretats conjuntament per la muller i els fills mascles no eclesiàstics; però, potser per indicació de consellers autoritzats, en fou feta una distribució que deixà a Guifré, Barcelona-Girona-Osona; a Miró, Cerdanya (amb Berguedà i Conflent); a Sunifred, Urgell (amb Andorra) i a Sunyer, Besalú, sota el tutelatge del germà gran Guifré.

    És molt coneguda la llegenda, originada al segle XVI, que diu que el rei franc, com a mostra d'agraïment per a lluitar contra els normands, va lliurar a un Guifré moribund un escut daurat per al seu llinatge, a on hi va traçar les quatre barres vermelles amb els seus dits mullats amb la sang que brollava de les ferides del comte. D'aquesta manera va néixer l'escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en l’escut català.

    També hi ha qui diu que el comte abans de donar l’últim alè va dir:  “Damunt el meu blasó han crescut quatre flors roges. A partir d’avui, onejarà per sempre així la meva ensenya damunt tota la terra catalana”.

    Les seves despulles romanen al monestir de Santa Maria de Ripoll.






    un video musical

    Per tornar a inici




    Fonts: www.cronicanorte.es

    www.fotosimagenes.org

    www.naciodigital.cat/elripolles

    factoriahistorica.wordpress.com

    Catalunya Romànica Vol.X El Ripollès

    Història Universal Edat Mitjana













  • Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada