COMIAT




La veritat sigui dita, no pensava que arribés a escriure aquesta entrada. Ara farà un any que començàvem a donar-hi voltes a emprendre aquesta aventura blogera; un cop presa la decisió de tirar-ho endavant i obrir el blog, tenia els meus dubtes (ara veig que infundats) d’acabar-ho. Però ho hem aconseguit, ens vam proposar una meta i hem arribat. Tampoc ens pensàvem recórrer tot el Ripollès, cercant les ermites i ho vam fer. Serà que ens valorem molt poc!  :)

Personalment estic molt content de haver pogut explicar tot el que teníem arraconat en un calaix. Doncs en un principi tot aquest material havia estat pensat per fer un llibre; però la maleïda crisi, la poca empenta que li vam posar i no empaperar les habitacions amb bitlles de 100€, tot plegat va fer que el projecte se n’anés en orris. I ara ben mirat, a quedat més complert i tot, perquè de no ser per la tecnologia de la informació i la comunicació via informàtica, no veig com haguéssim introduït els vídeos musicals dins el llibre. Que tot sigui dit (malgrat faci de mal dir) és dels temes que més elogis hem tingut. De haver-ho sabut abans, fem un blog de musica i ens estalviem tanta lletra i documentació.

Un altre entrebanc en que ens vam trobar ben aviat, va ser el tema d’introducció, el mal anomenat “descantonades”, perquè l’autor n’ha sigut en Cantona, i com heu pogut comprovar desentona bastant. Les primeres entrades ho teníem molt clar, però un cop explicades les nostres aventures d’infantesa i de més grandets, i quatre cosetes del Ripollès; se’ns va acabar el filó. Sort que ens va visitar la musa de la inspiració (Internet) i vam començar a transmetre el que altres ja havien dit, però amb un toc personal, perquè no sigui dit que hem fet un mal ús del copiar i enganxar (manualitat en que hem progressat moltíssim). Tanmateix us hem de confiar que gràcies a aquest apartat, s’ha obert davant dels nostres ulls tota una gamma d’aspectes ciclistes, que de no ser pel blog, desconeixeríem per complert. Per anomenar-ne alguns: els rècords de velocitat, la bici més cara del món, la bici com instrument alliberador de la dona... Aspectes molt enriquidors, en els quals he gaudit moltíssim tant informant-me’n com a l’hora d’escriure’l. I per descomptat a on tenim que donar gràcies, fins que s’instauri la setmana dels tres dijous, és amb la col·laboració del interviu dels nostres seguidors. Aquí hem entrat en un món personal que de no ser per la gentilesa de la bona gent que hi ha pel món, mai hagués prosperat. Gràcies a ells hem pogut posar una mica de sentiment i emoció en aquest mitjà tan fred, com és el virtual. Gràcies, una vegada més.
                                                                     
                           



Aprofitant l’avinentesa, no volem oblidar-nos d’agrair a tota la gent a la qual en un moment donat, hem demanat que ens facilités una foto o un enllaç del seu blog, per poder completar les entrades. Hem de dir que tots, però absolutament tots, ens han facilitat les seves possessions sense cap mena d’impediment ni demanar res a canvi.  Seria molt llarg tenir que nombrar-los a tots, doncs no havia entrada a on no quedéssim encallats en algun lloc. Sobre tot a l’hora d’escriure la ruta, doncs com que som tant espavilats, no teníem ni una sola fotografia de les rutes. Moltes les hem tornat a fer, per poder immortalitzar amb la càmara, llocs concrets i d’interès logístic; però les més allunyades, sobretot les de la vall de Camprodon, allí no hi hem tornat. I ha sigut precisament aquí, a on la intervenció desinteressada d’aquests col·laboradors fins ara innombrables, han fet possible que les entrades siguin una mica més plenes d’imatges. Gràcies gent de la Garrotxa, del Ripollès, d’Osona, del Berguedà, Pla de l’Estany, Barcelonès, Segrià, Baix Camp... 


Ja me n’adono que s’ha esta fent llarga aquesta cloenda, però no voldríem deixar-nos de nombrar a ningú que, poc o molt, ens ha ajudat a arribar fins aquí. I és que hem aconseguit donar al blog, la trajectòria que des d’un bon principi ens vam proposar. Potser una mica massa atapeït tot plegat, som conscients que carregar massa les entrades, tira enrere més d’un; però hem volgut mostrar, encara que sigui a cop de clic, que s’hi cou en aquesta comarca gironina. Hem triat cada setmana una notícia, tant si era esportiva com lúdica, en que més gent a participat; i hem seguit molt de prop a personalitats del Ripollès que desenvolupen tasques d’àmbit nacional o estatal, com és el cas d’en Xevi Rabaseda, Teresa Jordà, Arnau Busquets, Eudald Carbonell i altra gent destacada. Hem deixat de banda tot el referent a temes polítics i a desgràcies varies, doncs no hem volgut treure protagonisme a les TV’s. També hem tirat d’hemeroteca, per cercar històries i llegendes locals i quan més properes a l’ermita en qüestió, millor. Val a dir que alguna ha estat un xic adaptada, per fer-la encabir en el context que tocava, perquè no tots els indrets tenen la seva història documentada; però han sigut molt poques. Les fotografies de les ermites i esglésies, són totes de l’equip del blog. En Pelines en més d’una s’hi va lluir, doncs no n’havia ni una d’aprofitable.
Això si, primers planos de campanes, pedres, herbotes, sargantanes i bèsties varies, les que vulguis. Com que la càmara és seva en feia l’ús que en volia. Tirava una mitjana de 40 fotografies per sortida, les entaforava en un pendrive i me’l entregava. La feina era meva per destriar el dolent de l’impublicable. Perquè us en feu una petita idea; de cada objectiu fotografiable, en feia quatre captures i totes des del mateix angle, això si, en diferents formats: gran, supergran i zooommmm.  Amí, m’ha fet cada fotografia, que si les publiques en qualsevol xarxa social, seria tot un escàndol. Pelines, t’ho he dit un munt de vegades i aquí t’ho torno a dir: l’única càmara que saps remenar, és la que porten les bicicletes!


Ens han mancat setmanes, concretament dues, per acabar tot el nostre repertori històric-cultural-religiós-esportiu-ciclista pel Ripollès. Teníem dues opcions, o posavem dues ermites en una mateixa setmana o en deixavem dues al carrer. Al final com que tant la de Sant Martí de Puigrodon, com la de Sant Julià d’Aranyonet, les tenim poc documentades, sobretot el que respecte de com arribar-hi, ho hem anat deixant, deixant...I quan hem volgut posar-nos-hi, ja hem fet massa tard. Així que sentint-ho molt, no volem (podem) que allargin aquest 2013, només per encarbir-hi aquestes dues esglesioles; que tot sigui dit, estan bastant deixades de la mà de D... del home.
 

Ara sí, ja acabem! I ho farem amb la mateixa fotografia que vam posar a la primera entrada el 31 de desembre del 2012, la que ens vam fer al collet del Vent el primer cop que hi vam arribar. Però com que durant aquest any hem perdut la vergonya pel camí, donarem la cara (esperant que ningú ens la vulgui partir per alguna malifeta comesa).



Adéu-siau gent, i tingueu molt present que seguiré les vostres passes mitjançant el que publiqueu als vostres blogs. 




Post Scriptum:  Una última cosa, com que ha donat la casualitat que aquest blog pedalés durant el centenari del neixament de Salvador Espriu, voldríem fer el nostre petit tribut a aquest gran poeta, dramaturg i novel·lista català; amb un dels seus poemes, concretament el XXXVIII del llibre La pell de brau:






No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."







Cap comentari:

Publica un comentari