16 de maig 2013

SANT MIQUEL DE CAVALLERA



  • inici

  • Per anar directe a la notícia
  • Per informar-se i veure l'ermita
  • Per no estraviar-se en la ruta
  • Per llegir un fet
  • Per escoltar i veure un video musical



    ÍDOLS

    La societat que hem construït, s’ha desenvolupat de tal manera, que sempre han sorgit ídols. Bé sigui per imposició o forjat per l’esforç i valentia individual, des de els principis dels temps, la humanitat sempre ha tingut a qui adorar i reflectir-se. Després d’aquesta breu disquisició filosòfica, només em resta dir que els humans estem necessitats d’ídols; volem tenir genis que destaquin de la resta de mortals i perquè no dir-ho, ens agradaria ser ídols, al menys a mi.

    En l’esport, potser és un dels camps a on més hi proliferen aquesta espècie d’éssers, tocats de la mà de Déu. També hi ajuda molt, tot el rebombori mediàtic que dia sí i l’altre també, es parli de noms concrets en detriment d’altres.

    El meu ídol per excel·lència, en el món del ciclisme, va ser l’Eddy Merckx. Aquest belga esprimatxat, que quan pujava a la bici semblava que anés a apagar foc, em feia embadalir davant la TV. I és clar, esperonat per aquelles proeses ciclistes, un servidor es transformava amb l’Eddy Merckx del Ripollès.

    L’Eddy, és com si hagués nascut amb l’impremta de ser ciclista, doncs als 14 anys ja participava en competicions ciclistes i als 18 va aconseguir el campionat mundial amateur. Dos anys més tard va disputar la seva primera carrera com a professional. La seva ambició i fam de victòria li va valdre guanyar-se a pols el sobrenom de “El Caníbal”, qualificatiu que podia tenir diferents interpretacions, doncs tant expressava admiració com odi: Merckx mai deixava res pels altres, ja fossin rivals o companys d’equip. Si es donava el cas, que havia una meta volant en el poble d’un ciclista que participava en la carrera, allí arribava l’Eddy per aixafar-li l’homenatge. Que un company feia la pujada d’un port, demarratge en els últims metres per passar primer i emportar-se els punts. Per alguns era ambició, per altres, avarícia. Disputava la temporada de principi a fi, era present tant a les Clàssiques de primavera, com a les grans voltes. Va participar en 1.800 curses de les quals en va guanyar 525.  Va guanyar 5 Tours, 5 Giros i una Vuelta, gràcies a ser un gran ciclista en totes les especialitats com la muntanya, els esprints o les proves de contrarrellotge. A més, va tenir el rècord mundial de l’hora durant 12 anys, amb una marca de 49’31 km/h, aconseguit al velòdrom de la ciutat de Mèxic, l’any 1972.

    Amb aquest palmarès, qui pot restar indiferent i no enlluernar-se?


    la notícia

    Per tornar a inici
    UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS 




    Diumenge Ripoll acull la 47a Festa Nacional de la Llana i Casament a Pagès.


    Ripoll celebra una festa que mostra de manera lúdica però fidedigna com era l’ofici dels pastors.

    El diumenge 19 de maig, la vila de Ripoll celebra la 47a edició de la Festa Nacional de la Llana i Casament a Pagès (FNLLCP). Des del 1967, Ripoll celebra una festa que mostra de manera lúdica però fidedigna com era l’ofici dels pastors: la Festa de la Llana. A aquesta festa, es va sumar, l’any 1971, el Casament a Pagès, una activitat que recrea com eren les noces tradicionals a les contrades del Ripollès al segle XVIII.

    Enguany els nuvis són Marc Cutrina i Gallart; i Mireia Caballé i Noguera. Els padrins de l’enllaç són Carme Solé i Vendrell (dibuixant i il·lustradora catalana, reconeguda entre d’altres amb la creu de Sant Jordi 2006 i Premi Nacional de Cultura 2012); i Ferran Mascarell i Canalda (Conseller de Cultura de laGeneralitat de Catalunya).

    FESTA DE LA LLANA
    09.00h Sortida del ramat d’ovelles de la carretera de Sant Joan Plaça de l’Ajuntament
    09.45h Arribada del ramat d’ovelles
    10.00h Exhibició tradicional de tosa amb tisora, matalasser i filadora
    10.45h 9è Concurs d’esquilar ovelles
    12.00h Exhibició tradicional de tosa amb tisora, matalasser i filadora
    12.15h Final del 9è Concurs d’esquilar ovelles
    12.45h Sortida del ramat i recorregut a peu
    13.00h Entrega de premis als guanyadors del concurs
    Tot això acompanyat per música de pastors en directe.







    l'ermita

    Per tornar a inici

    ST. MIQUEL DE CAVALLERA

    A la falda Sud de la Serra Cavallera, just al seu final, a 1150 m. d'altitud, es troba el llogarret de Cavallera, amb unes quantes cases de pagès, una casa modernista, la Torre Cavallera i l'església de Sant Miquel de Cavallera.

    La parròquia de “ kavallera” és esmentada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, l’any 839, document emperò suposadament fals. Al segle XVIII, passà a la diòcesi de Vic per causes desconegudes.

    L’església actual data del segle XII, encara que es va fer sobre una altra del segle  XI. Consta d‘una sola nau que és culminada amb un absis rectangular, tots dos elements coberts amb volta de canó seguit. Al mur de ponent hi ha el campanar, de cadireta i d’època més tardana.



    A la façana de llevant hi ha adossades construccions més modernes que serveixen de sagristia i dependència d’utillatges del cementiri. La façana de migjorn també queda totalment adossada a la rectoria.

    La porta d’accés actual no correspon a la construcció romànica, doncs la tenia a la façana de migjorn. Si pot apreciar dues menes d’aparell, el de la nau, fet amb carreuons desbastats, plans i allargassats, llevat de les tres darreres filades de la cara de tramuntana, i el de l’absis, on els carreus són sensiblement més grossos i més polits, especialment a les cantonades. La coberta ha estat feta amb llosses de pedra, amb un ràfec motllurat a les façanes de llevant i de ponent.
    No massa lluny de l’església, a uns 600 metres al costat de tramuntana, es troba la torre Cavallera.

    Foto: anleoc
    Aquesta torre o fortalesa comença a documentar-se a partir del any 936, quan dues peces de terra, a on hi havia ubicada la torre, fou donada al monestir de Sant Joan de les Abadesses, per part del comte Miró de Besalú, però sembla ser que la fortalesa quedés fora de la propietat el monestir.

    Una de les èpoques en que la fortificació pogué tenir més utilitat estratègica fou, el 1292, durant la guerra amb Jaume II de Mallorca, quan els comissionats del rei declaren que s’hi instal·lés una guàrdia de dotze homes.

    Possiblement, a partir del segle XIV, el paper estratègic de la torre devia ja haver minvat molt. Amb tot, el turó on fou vestit aquest edifici ha continuat tenint, fins fa poc temps, una certa importància estratègica, ja que hom pot veure encara, per les rodalies, diversos bunkes, fets, segurament, durant la guerra civil de 1936 – 1939.

    La torre és de planta quadrada; els seus murs, a la cara exterior, tenen una longitud de 6.5 metres. La seva alçada és d’uns 11 metres. Tenia un nivell inferior i dos pisos superiors. La porta és situada al primer pis, a uns 4 metres del terra. En aquest mateix pis també hi ha dues espitlleres a la façana nord-occidental i sud-oriental, que tenen a la cara interior, uns 60 cm d’ample, i, a l’exterior, 10 cm.

    Al pis superior, a les façanes on a baix hi havia les espitlleres, hi ha sengles finestres.



     



    la ruta

    Per tornar a inici
    com arribar-hi

    Antiga estació de Toralles
    0. Sortim de l’antiga estació de tren de Sant Joan de les Abadesses, d’on s’inicien les rutes de BTT 3, 4 i 9. Comencem a pedalar direcció Toralles.

    1.5. Hem arribat al final de la Ruta del Ferro. Continuem fins a Ogassa per la pista que surt per la nostra esquerra. Una mica abans deixem les senyals de la Ruta 4, a la nostra dreta.

    3.8. Som arribats a la població d’Ogassa. Dos cents metres abans es desvia la Ruta 9, anomenada de les vagonetes. Nosaltres continuem pujant per la carretera fins a Prat el Pinter.

    Foto gentilesa de bicivicigarrotxa.org
    4.4. Ens trobem a la Font Gran. Podem fer un glop d’aigua, doncs la pujada fins aquí, com diu el company “No es moco de pava”.

    4.5. Només ens separava 100 metres fins al veïnat. Seguim pujant, i si ara pujava, a partir d’ara encara ho farà més.

    5. En aquest trencant continuem per la dreta.

    6.5 Arribem a Surroca. Continuem pujant, ara una mica més suau.

    El mas Fogonella
    7.5 Com bé indica el cartell, per l’esquerra s’arriba al refugi Montserrat. Seguim recta, sense deixar les senyals de BTT Nº3.

    9.5 Enlairada per sobre la pista podem veure el mas Fogonella, en aquest indret la pista te un petit tram amb rampes del 18% . La casa està situada a 1260 metres d’altitud, hi es propietat de la família Robert de Ventós. En els anys difícils de la postguerra molts ciutadans de St. Joan en aquesta finca hi conreaven patates sota el tracte que de cada tres sacs un era per el propietari de la finca.  

    Foto cedida per bicivicigarrotxa.org
    10. Aquí deixem de seguir les senyals del Centre BTT del Ripollès, que baixen per la dreta fins a la colònia Llaudet. Seguim recta i pujant.

    12. Ens trobem a el Pla d’en Plata a 1360 metres d’altitud, amb la emblemàtica torre d’alta tensió. A partir d’ara ja toca baixar.

    15. Hem arribat a l’ermita de Sant Miquel de Cavallera.

    17. Colònia Estabanell. Final de la pista coneguda com “Camí de Surroca”. Podem fer la tornada per la carretera comarcal C-38 o refer el camí fins ara emprés.

    34. Indistintament del trajecte escollit, el quilometratge és el mateix. Tornem al punt d'nici de la sortida.

    34. Tornem al punt d’inici de la sortida.


    un fet

    Per tornar a inici
    EL SOMNI D’EN JOAN “PIPA”

    En Joan Pipa és un pastor de 71 anys, nascut a Vallfogona del Ripollès, però que resideix, quan no està a la muntanya amb el seu ramat d’ovelles, a Sant Esteve de Guialbes, prop de Banyoles, amb la seva esposa i la filla, Teresa. Fins aquí no sembla pas que hi hagi res d’excepcional, si no fos perquè és el protagonista d’una pel·lícula que narra en format de documental, les seves experiències transhumants des del Pla de l’Estany fins a la Serra Cavallera.

    La pel·lícula es titula EL SOMNI, i està dirigida pel francés Christophe Farnarier, afincat a Banyoles. Gravada el 2008 i coproduïda per TV3, ja s’ha exhibit als festivals de Locarno (Suïssa), Sitges i Mar de Plata (Argentina).

    En el documental es pot veure el dia a dia del ofici de pastor,  a on en Joan Pipa, potser l’últim representant d’aquesta tradició mil·lenària, no es cohibeix gens ni mica per la presència de la càmara; i això queda palès quan canta ranxeres, deixa anar algún ranec per cridar al bestiar,…

    En el transcurs d’aquest viatge que dura dues setmanes, en Joan parla del canvi climàtic, de la globalització i no es recata a l’hora de ridiculitzar als que governen. Ell fa més de seixanta anys que es dedica a aquest ofici, dons va començar de ben petit, als deu anys, de la mà del seu oncle i padrí, que se n’enorgulleix de dir que va morir a els 102 anys a la cort al costat de les seves ovelles. Tant de temps per aquestes contrades n’ha vist molts de canvis i cap per a bé. Comenta  amb decepció que en els cims cada cop hi ha menys herba perquè hi  pasturi el ramat, els camins están tallats i trinxats i les muntanyes es troven encerclades per filferros. Diu un xic airat que Dèu va fer les muntanyes per les ovelles i no pas per les vaques i que si poguès mataría a totes les vaques. I que entre el canvi climàtic que ho veu com una cosa molt greu i les absurdes lleis dels ministres que no saben res i nomès serveixen per donar subvencions a qui no estima ni respecta la terra, el seu ofici es veu abocat a la  total desaparició.

    Malgrat aquestes catastròfiques reflexions, a en Joan se’l veu una persona feliç. Diu que treballa tots els dies de l’any, però que cada dia és festa i que mai s’ha sentit esclau de la feina. I ho remata dien que la vida de pastor és la millor: tot l’any unes sabates als peus i a l’esquena un sarró. I com a tot mortal també té un somni:
    “Retirar-me en una casa d’aquestes abandonades de per aquí i no tenir que sortir mai al poble, sense televisor, ni radio; només cinc o sis dones i tiberi i res més. Ja veus tu el meu somni si és bo. Com un elefant llençat per aquí, pel bosc, que ningú sàpiga on ets”.
      



    un video musical

    Per tornar a inici





    Fonts emprades per aquesta entrada:
    mundodeportivo.com
    www.fotosimagenes.org
    www.ruralc.com
    www.gironanoticies.c
    www.bicivicigarrotxa.org/
    ca.wikipedia.org
    Catalunya Romànica Vol.X El Ripollès  


  • 2 comentaris:

    1. El documental del pastor el ting i es molt bo

      ResponSuprimeix
      Respostes
      1. Estic totalment d'acord amb tu de que el documental és molt bó.
        Em va agradar moltíssim veure el dia a dia d'aquesta feina i em vaig fer un fart de riure amb les declaracions i cançons d'en Joan "Pipa". Per passar-se la major part del temps sense cap més companyia que animals, és una persona molt sociable i té les coses molt clares.
        Aquest més, el mateix director d'aquest documental n'ha estrenat un altre de les mateixes carecterístiques, però aquest cop el protagonista és una dona.
        No vaig anar a l'estrena, però quan pugui l'aniré a veure.

        Mercés pel comentari.

        Suprimeix