inici
PEDALS AUTOMÀTICS, HÍBRIDS O CONVENCIONALS ?
Sense cap mena de dubte, quan puges a sobre d’una bicicleta, més tard o més d’hora, baixaràs de forma abrupta; o sigui, dit clar i català, te la fotràs. I el que digui el contrari, menteix o bé necessita una cura d’humilitat.
Un servidor, en Cantona, mentre tenia posats els pedals convencionals amb puntera, podia dir ufanós que era un dels que besava menys el terra. Això, i que a les trialeres no li costava gaire baixar de la màquina per continuar a peu.
Però la sort va minvar dràsticament , quan vaig canviar de BTT. Per exigències dels “companys”, que no paraven de dir-me que si no posava pedals automàtics, encapçalaria el rànquing dels globeros nacionals, vaig decidir posar els pedals automàtics. Craso error!!!
Com que tot era nou, cales i pedals, un cop enclavat els peus semblava com si estigués soldat a la bicicleta. Mai, la connexió home-bicicleta havia estat tant ferma. Formàvem un conjunt homogeni, a on la sincronització ratllava la perfecció. Així era, mentre estava damunt la bicicleta. A l’hora de parar aquesta connexió continuava impertorbable, doncs com que no havia manera de treure el peu dels pedals, home i màquina s’estavellaven ambdós al terra; tant units i enganxats com si formessin una única peça.
Va arribar un punt, que quan havia de parar, reduïa la velocitat i des de la bicicleta estant, ja triava quin cantó del camí era el més propens a rebre la caiguda, sense perill a prendre mal. Tot un espectacle pels companys, fins i tot van arribar a fer porres quan teníem que parar, per veure de quin cantó queia.
Així va anar un llarg període de temps, fins que les cales de les sabates es van arrodonir de tant caminar pels camins plens de rocs, quan intuïa que la caiguda podria esdevenir perillosa. Se’m va passar pel cap de llimar les cales per accelerar el procés del seu desgast, acte que no vaig arribar a fer; però si que vaig afluixar tant les molles dels pedals, que perdia els cargols que graduen la seva tensió. Un autèntic calvari el que vaig arribar a passar.
Ara que ja li he agafat l’aire, he comprovat amb estupefacció, que toca canviar les sabates perquè estant destrossadíssimes.
Tornarem a patir!
Núria Picas i Roberto Heras, grans atractius de l'Emmona 2013
La campiona de món d'ultratrails correrà la marató, la gran novetat d'enguany, mentre que el quatre vegades campió de la Vuelta debuta després de deixar la bicicleta
Aquest dimecres es va presentar l'Emmona 2013 a Barcelona. Un acte que va comptar amb una padrina de luxe, la manresana Núria Picas, que l'any passat es va proclamar campiona del món de l'especialitat. Tanmateix, per qüestions d'agenda finalment disputarà la marató, una de les novetats d'enguany i que consistirà en una cursa de 42 km i 3.900 metres de desnivell positiu acumulat entre Sant Joan i Núria. La ultratrail, que es manté com la prova més dura del país, repetirà els 106 quilòmetres i els 8.300 metres de desnivell. Picas, això sí, va assegurar que tard o d'hora disputarà la ultratrail santjoanina “perquè aquesta cursa s'ho mereix”.
L'Emmona d'enguany també tindrà un altre participant il·lustre, el ciclista Roberto Heras que va aconseguir quatre victòries a la Vuelta a Espanya (2000, 2003, 2004 i 2005) així com quatre Titan Desert amb BTT (2008, 2010, 2011 i 2012). L'ultratrail de la UE Sant Joan serà la seva primera prova de l'especialitat després de deixar la bicicleta. A més, des de l'organització també es destaca la presència d'Óscar Pérez, un atleta alacantí que l'any passat va vèncer la Tor des Geants, una cursa de 300 quilòmetres que es disputa als Alps. Per altra banda, un equip de periodistes de TV3 correrà la cursa per recaptar fons per a La Marató .
Jordi Miguel, organitzador de l'Emmona, manté que l'objectiu de participació és sumar entre les dues proves uns 500 participants. Hores d'ara, quan encara manca un mes i mig, ja s'acosten a les 300. L'any passat la prova va coronar Arnau Julià com a primer campió català de l'especialitat. De 342 inscrits, 286 van prendre la sortida i 181 van aconseguir arribar a la meta.
l'ermita
Per tornar a iniciST. MARTÍ D’ OGASSA
L'església de Sant Martí d’ Ogassa es troba a 1 370 m d'altitud, als vessants de la Serra Cavallera.
La primitiva església de Sant Martí d'Aguaciafou consagrada en data desconeguda pel bisbe de Vic Arnulf (993-1010), fou refeta per Joan Oriol i consagrada pel seu cunyat l'abat Oliba, el 1024.L’església de Sant Martí d’Ogassa és un senzill edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó seguit i acabada vers llevant per un absis semicircular, cobert amb volta d’un quart d’esfera. La porta té una simple arquivolta, amb llinda i timpà llis, i s’obre a la façana de ponent, on també hi ha el campanar, element que originàriament era de cadireta, de dos ulls, avui parcialment tapiats, i que posteriorment fou modificat i ampliat fins a esdevenir una torre de planta quadrada. L’edifici s’il·lumina amb tres finestres de doble esqueixada: una a l’absis, la segona a la façana de migjorn i la tercera a la de ponent, sobre la porta. La nau té obertes unes capelles laterals i afegida la sagristia. El 1708 es bastí un petit oratori, dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova.
Una encertada restauració acabada a finals del 1991, va permetre veure més bé l’edifici romànic, doncs s’hi van enderrocar afegits posteriors.
S'hi venerava una notable imatge gòtica d'alabastre de la Mare de Déu del Puig de França del segle XIV del Taller de Sant Joan de les Abadesses, ara al Museu Episcopal de Vic. A l'església hi resta una reproducció exacta feta l'any 1981.
L’aplec de la Mare de Déu de França es el segon diumenge de juliol.
ITINERARI
.png)
0. Sortim com sempre del pàrquing Can Guetes, agafant la Ruta del Ferro, direcció sant Joan de les Abadesses.
3.7 En aquest punt, hi ha un espai natural conegut com el Pantà de Cal Gat; deixarem la Via Verda, travessarem la carretera i tirarem avall per l’esquerra.
4.2 Abandonem la carretera i agafem la pista que trobem a la nostra dreta. Aquesta pista puja fins al Coll de Jou i més enllà a Bruguera i a Ribes de Freser.
16. Manca poc per arribar al Coll de Jou, però nosaltres tirarem per la pista que baixa per la nostra dreta.
18. St. Martí d’Ogassa. Feta la visita seguim baixant.
22. En aquest punt si tirem de dret arribaríem a St. Martí de Surroca, enllaçant la Ruta de BTT Nº 3. Tirem per la dreta, seguint baixant.
24. Prat el Pinter. Aquí podem deixar la carretera i baixar fins Ogassa, per la Font Gran. Està molt ben indicat, i es fan el mateixos quilòmetres. Val la pena.
24.6 Ogassa. Podem omplir els bidons a la font, fer un mos si portem teca, o entaular-nos en qualsevol restaurant, gaudint del magnífic embotit. Ara continuarem el descens per la Ruta de BTT Nº 9 anomenada de Les vagonetes.
24.8 Seguirem per la pista que surt de l’extrem del camp de futbol fins a trobar dos túnels. Passarem pel de dalt.
25.3 Havent passat un pont, trencarem per l’esquerra.
26. Deixem la pista que fa pujada de la nostra dreta. Seguim per l’esquerra.
27. Passem per sobre les runes de la fàbrica de ciment de Can Balaguer, i seguirem per aquest antic traçat de les mines per on portaven les vagonetes de carbó fins a la Torre de la Maseta. Passem pel mig de les tanques verd/blanc.
29. Torre de la Maseta. Darrera la torre, baixa un caminet, que agafarem.
29.4. Acabat el caminet, sortim a una pista de forta baixada, per l’esquerra.
32.2 Can Màxim. Deixem el trencall de la dreta. Passada la cleda, la pista es bifurca, ambdues porten a la pista de Plansesaïgues. Optem per la de la dreta.
33.7 Arribem a l’antic traçat de la via del tren, Ruta del Ferro. Tirem avall, direcció a Ripoll.
44. Tornem estar al punt d’inici. Pàrquing de Can Guetes
una història o llegenda
Per tornar a iniciHISTÓRIA O LLEGENDA DE LA PROCEDÈNCIA DE LA VERGE
Feien camí per ses devocions uns peregrins francesos, els quals portaven amb ells aquesta santa imatge, anomenada a les hores, Torre Fortíssima Maria i per això segurament ben guiats. Al arribar al indret de Sant Martí d’Ogassa, varen fer parada, i tot aprofitant el descans van visitar l’església. Al reprendre camí, va succeir tot el contrari del que pensaven, doncs després de caminar bona estona, retornaren davant mateix de l’església de Sant Martí. Considerant que Déu els devia volgué dirigir per un altre camí, l’agafaren per un altre lloc, i els hi va passar el mateix que abans; fins a quatre cops varen canviar de ruta i es repetir el succés. Tant contrariats i confusos es trobaven els peregrins, que només podia ser que aquest fet, fos una senyal del cel perquè deixessin la santa imatge en aquesta església, doncs un altre explicació raonable no sabien trobar. I així ho varen fer, la van col·locar en un altar de la part de l’evangeli. Qui sap si potser d’aquests peregrins ve el nom de Mare de Déu del Puig de França.
I després d’això, en memòria del succés, varen deixar quatre creus en els quatre llocs d’on provaren llurs camins. Encara avui es poden trobar perpetuant el fet: a la part de llevant, en el coll d’Espenauba; a ponent, en el coll de Corbera; a migdia, a Salar; i en la part septentrional, a la Portella. D’aquestes, tres son de ferro; i l’altre de fusta.
La verge és advocada per alleugerir els dolors, per tenir un feliç part, per asserenar les tempestes i protegir de la pesta, la guerra i la fam.
un video musical
Per tornar a inici
Fonts emprades per aquesta entrada:
www.naciodigital.cat/elripolles
www.elcami.cat/camipedia/ogassa
www.flickr.com/photos/alexporta
totsonpuntsdevista.blogspot.com.es
Catalunya Romànica Vol.X El Ripollès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada