30 de maig 2013

SANT BARTOMEU DE LLAÉS

  • inici

  • Per anar directe a la notícia
  • Per informar-se i veure l'ermita
  • Per no estraviar-se en la ruta
  • Per llegir un fet
  • Per escoltar i veure un video musical



    SI TENS CAP POSA’T EL CASC

    El Ministeri de l’Interior, a través de la Direcció General de Trànsit (DGT), estudia obligar per llei que els usuaris de les bicicletes portin casc fins i tot a les ciutats. La mesura, inclosa a l’esborrany de la reforma, diu que si els conductors de ciclomotors han de dur casc, els ciclistes que es desplacen per la ciutat en vehicles més fràgils, també.
    Les associacions d’usuaris de bicicletes s’oposen a tal mesura perquè creuen que la gent deixaria d’usar aquest mitjà de transport si s’obliga a portar els casc a la ciutat. Les estadístiques registrades en les zones on s’han aplicat lleis similars avalen el seu temor, doncs l’ús de la bici ha caigut un 40% en països com Israel, Nova Zelanda o Australia, on l’ús del casc és obligatori en totes les vies.
    Segons unes declaracions de la directora de la DGT, María Seguí, l’ús dels casc reduiria les lesions cranials en ciclistes. En contra, Joan Valls, president del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), addueix que portar casc dóna un cert punt de seguretat, però l’experiència ha demostrat que allà on és obligatori, no ha millorat la situació. A més recorda que la majoria de lesions cranioencefàliques es donen a bord dels vehicles motoritzats i no per això la DGT ha plantejat, per exemple, que els conductors de cotxes portin casc, com si fossin pilots de ral·lis.


    Com es pot apreciar la polèmica està servida. Personalment, ho tinc molt clar, abans em deixaré el bidó de l’aigua que el casc. Però escoltant a uns i altres, he trobat raonaments curiosos, com el de la Federació de ciclistes europeus (ECF) que diu que circular en bici sense casc és més sa, que no anar en bici. A més recalca que els poders públics el que haurien de fer es, buscar mesures en prevenir les causes i la freqüència dels accidents, i no promoure l’ús del casc. 
    Fins i tot el guanyador del Tour l’any 1988, Pedro Delgado, considera que el casc no serveix per res en el cas que un cotxe atropelli una bicicleta i que han de ser els cotxes els que estiguin supeditats a les persones.
    Fora de tota polèmica, el que esta més que demostrat és que l’ús del casc redueix les lesions cerebrals un 50% i n’evita la mort un 20%. I posats a fer estadístiques, un 67’3% opina que el casc hauria de ser obligatori i un nombre no determinat es posa a donar consells, proposant que a més del casc, ens obliguin a posar una matrícula i tenir una assegurança.
    I un servidor, com que no m'agraden les imposicions, vinguin per la via que vinguin, m'adhereixo a aquesta plataforma i apel·lo a que tothom actuï segons les seves conviccions, que per quelcom ja som grandets. 



    UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS


    la notícia

    Per tornar a inici
    Ripoll 2013 reuneix gegants i castells
    La trobada gegantera, amb nou colles, acaba amb una actuació dels Castellers de Sant Cugat

      Els Castellers de Sant Cugat actuant amb els gegants com a espectadors. Foto: Arnau Urgell
     
    La Capitalitat de la Cultura Catalana està omplint Ripoll d'activitat un cap de setmana sí, i l'altre també. En motiu d'aquest esdeveniment es va decidir fer una trobada gegantera més gran de l'habitual de la Sant Eudald. Per aquest motiu es va treure del programa de Festa Major i es va organitzar aquest passat dissabte 25 de maig.

    L'esdeveniment va dur a Ripoll quasi 450 persones que van acompanyar en Guifré i la Guinedell. Concretament, hi havia vuit colles convidades: Amer, Vallfogona de Ripollès, Valldemia de Mataró, Campdevànol, Maçanet de la Selva, Ametlla de Merolla, Hostalric, Sils i Pallejà. Els gegants es van plantar al passeig de Sant Joan i des d'allà van iniciar una cercavila que els va dur pels carrers del Barri Vell i amb aturades a les places de Sant Eudald i de la Llibertat.

    El fi de festa es va produir a la plaça de l'Ajuntament. Allà cada colla va fer la seva particular ballada intercalada per l'actuació dels Castellers de Sant Cugat. Els gausacs, que van dur a Ripoll un centenar dels seus components, van començar amb dos pilars de quatre de benvinguda i van descarregar sense masses problemes una torre de sis, un tres de set i un quatre de set. Una diada poc convencional –amb geganters a la pinya- que va acabar amb dos pilars més de comiat i amb el públic ben glaçat per unes temperatures sensiblement més baixes per l'època. Sortosament, tot i que el cel amenaçava pluja, finalment no va caure ni una gota.



    l'ermita

    Per tornar a inici
    ST. BARTOMEU DE LLAÉS

    Situat a 1.004 metres d’altitud, té origen en un Castro Lacessi, ja citat en una escriptura de l’any 919. L’església primitiva fou manada edificar per Ranlo, abadessa de Sant Joan, i fou consagrada per Ató, bisbe de Vic, l’any 961; llavors l’indret era citat amb el nom de Kastro Laresses, que més tard veiem convertit en Castrum de Lares (1025) i Laders (1150). L’any 1025 sofrí una ampliació i nova consagració aquesta vegada a càrrec del abat Oliba.
    L’edifici actual correspon a aquest període, per bé que molt desfigurat. Conserva però, alguns detalls de la contextura romànica amb nervadures gòtiques. Consta d’una nau sense absis, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, la qual descansa damunt uns arcs formers aplacats als murs. Al mur de llevant hi ha la sagristia en el lloc on, probablement, hi devia haver l’absis de l’edifici primitiu.
    La porta actual s’obre a la façana de ponent, al lloc que devia ocupar l’original, i al seu costat s’erigeix el campanar de torre, el qual completa la imatge del temple després de la seva total restructuració.
    L’any 1916 ingressà al MEV, un talla romànica d’una Mare de déu amb el Nen, procedent d’aquesta església. L’estat actual de la imatge es troba força malmesa. Amb la desaparició del tron, mutilacions de dits d’ambdues mans per part de la Mare i dels braços, del Nen. A més presenta la total desaparició del pigment, sobretot als rostres i a la figura del Nen. Al dors, la talla ha estat rebaixada per tal de poder-hi guardar relíquies, fet en que A. Noguera creu que el motiu de venaració de les marededéus fou, originàriament, el fet de contenir les preuades relíquies i no pas la propia imatge de la Mare de Déu.
    Aquesta marededéu pertany al tipus popular romànic de Maria com a Sedes Sapientiae, és a dir, com a tron de la saviesa i es manté dins les influències bizantines. I entra en la classificació ripollesa, ja que presenta una frontalitat absoluta i, pel que fa a la proporcionalitat del conjunt, no gens estilitzada.
    En quan a la seva datació, considerant que aquesta imatge no ha assolit un refinament en els trets facials o en la composició, i en la qual tampoc no es detecta cap tendència a la humanització, es creu que no pot ser posterior als últims anys del segle XII.








    EL CASTELL DE LLAÉS

    Inicialment estigué vinculat al comtat d’Osona, i més tard passà al comtat de Besalú. El seu terme dominava la part baixa de la vall de Vallfogona i la de Tavèrnoles fins al riu Ter. Les primeres notícies del castell es remunten a l’any 919 i els drets passaran ben aviat al monestir de Sant Joan de les Abadesses, quan el 1004, Bernat, comte de Besalú, va vendre la meitat d’un alou dintre el qual hi havia constrüit el castell.
    El primer acte de senyoria conegut és el jurament de fidelitat que l’any 1121 féu Udalart II, vescomte de Bas, a l’abat Berenguer. El mateix any Guillem Ramon jurà fidelitat a Udalard II, senyor de Milany. Així el domini eminent del monestir sobre el castell de Llaés no es fa patent fins el principi del s. XII i restava en mans de l’abat de Sant Joan; els Milany, senyors del veí castell de Milany, eren els feudataris, mentre que Guillem Ramon havia d’ésser el castlà.
    L’interés arqueològic del castell és més a causa de les carecterístiques del lloc on és situat, que no pas per les escases parets d’época romànica que s’hagin pogut conservar. El cim d’aquest petit turó aplanat té una longitud de 72 metres i una amplada de 23. Tot el voltant hi ha un petit cingle, l’alçada el qual oscil·la entre 6 i 8 metres. Les roques d’aquest estimball foren reforçades amb murs; i segurament també hi havia una muralla a la part superior. Aquesta plataforma, fàcilment defensable, devia tenir la funció de lloc de refugi dels habitants de la contrada.
    El castell tingué un cert protagonisme durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II. Guerra que dura 10 anys (1462-1472) provocada per la greu situació dels pagesos de remença, que els mantenia units d’una manera indissoluble a la terra, amb la conseqüent pressió senyorial; el malestar per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars; foren unes de les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.
    En un moment indeterminat, ja ensorrat el castell, s’aprofitaren els murs que quedaven dempeus per a fer la rectoria de l’església, on encara es pot veure algun mur.


    la ruta

    Per tornar a inici
    COM ARRIBAR-HI

    0. Aquesta vegada hem optat per fer un circuit circular i per això sortirem del pàrquing de can Guetes, tot seguint les marques de BTT 7, 8 i 20 que travessen tota la vila de Ripoll, fins a can Villaura.
    3.5 Aquí deixem de seguir les senyals del Centre BTT del Ripollès i tirem recta avall, tot travessant la riera de Les Llosses, direcció a El Roig.
    4.4 Arribem a l’antiga colònia tèxtil d’El Roig, ara transformada amb les dependències de la Televisió del Ripollès. Seguim endavant per la pista que passa pel túnel que salva les vies del ferrocarril i després agafem la de la dreta que ens obligarà a travessar les vies per sobre. Molt de compte!!!
    4.7 Un cop superat aquest escull, passem pel mig de l’antiga fàbrica tèxtil, gràcies a un túnel practicat al mateix edifici, fins a la depuradora de Ripoll.
    5.3 A l’altre cantó del riu Ter tenim la depuradora. Davant nostre podem veure un dels molts indicadors que anirem trobant per la ruta BTT-19. Seguim per l’esquerra.
    5.5 Hem de creuar novament les vies del tren. Ho farem per la pista de l’esquerra que passa per sota un túnel i després s’enfila per la dreta, per l’antic camí de Llaés, fins el coll Maranyic.
    8. Coll Maranyic. Aquí agafarem la pista que baixa al nostre davant. Hem de tenir en compte que uns 700 metres més avall s’ha de creuar la riera de Vallfogona; si el cabdal del riu no ho permet, haurem d’agafar des de el coll Maranyic la pista del mig que enllaça amb la pista pavimentada, fins a La Serra.
    11.7 Suposant que no hem trobat cap impediment en travessar la riera i hem pogut superar les rampes del 12% i fin hi tot alguna del 15%; haurem arribat al Monssull.
    14. La Serra. Aquí enllacem amb la pista pavimentada que esmentavem abans. Seguim pujant per la nostra dreta.
    15. Aqui abandonem la pista pavimentada i seguim per la de la dreta, tot fent cas a les indicacions del rètol que guia cap al castell. Abans però, podem agafar la pista de l’esquerra per anar a veure el Panteó, un mausoleu de set metres d’alçada amb quatre lloses de marbre, que recorda l’afusellament de 75 soldats, el 17 de juliol de 1874 en plena 3ª Guerra Carlina.
    15.5 Ens trobem sota mateix del castell de Llaés. Continuem seguint les indicacions de la ruta BTT-19, per la pista del mig.
    17.8 Després de superar el rocam de la pujada del mas d’el Puig, arribarem al Pla d’en Ripoll.
    18. Pla d’en Ripoll. La pista de la dreta va fins al coll de Bena. Nosaltres seguim recta i avall fins tornar a trobar la pista pavimentada de Llaers.
    20.8 Un cop aquí, seguim per la dreta.
    22.2 Tornem a deixar la pista pavimentada i girem a la dreta direcció a Montorro.
    22.5 Mas el Montorro. Les indicacions assenyalen que la pista passa per darrera la casa. I així ho vam descobrir nosaltres, després de fer-nos pas a cops de bastó, per apartar tot l’herbari que la invadia.
    23. En aquest punt enllacem amb la ruta nº 2.
    24.5 Pont de Samala. El travassem i girem a l’esquerra per anar a buscar la pista que voreja pel vessant de ponent la Serra de Costa Llisa, encara seguim la Ruta BTT- 19.
    28.5 Un cop superat el Coll de Ginebret, la pista es convertirà en camí que en tot moment baixarà parl·lel al rec de Rodonella, fins el mas del mateix nom. Aquí baixarem fins enllaçar amb la Ruta del Ferro.
    33.5 Hem tancat el circuit retornant al pàrquing de can Guetes.




    un fet

    Per tornar a inici
    LA  CARLINADA

    El nostre país va patir tres guerres carlines:
    1ª) Guerra carlina  (1833 – 1840)
    2ª) Guerra carlina  (1846 – 1849)
    3ª) Guerra carlina  (1872 – 1876)
    S’ha de fer esment que les tres guerres enfrontaven d’una banda els partidaris de la monarquia regnant, els isabelins, i d’altra els del pretendent al tron, el carlins.
    Cal dir que abans que esclatés la 1ª guerra carlina, durant el regnat de Ferran VII, la situació política del país era molt convulsa i agitada; per un cantó hi havia els liberals, defensors de la Constitució, i per l’altra es trobaven els absolutistes, partidaris de l’antic règim i seguidors del rei. El clergat i la noblesa no volien perdre els seus privilegis que la desarmotització impulsada pels liberals, els podía expropiar les terres i a més els obligaria a pagar impostos. Tot va esclatar arran del plet succesori, quan Ferran VII decidí tirar pel dret, anul·lant la Llei Sàlica, que prohibia regnar a les fémines, i proclama succesor al tron, a la seva filla Isabel II, en detriment del seu germà Carles Maria Isidre.
    A la mort del rei, Carles Maria Isidre rebutja la condició de reina de Isabel II i s’autoproclama Rei amb el nom de Carles V. Els seus partidaris s’aixequen en armes per defensar el seu tron i donen lloc a la 1ª Guerra Carlina, coneguda també com la Guerra dels Set Anys. A Catalunya l'aixecament carlí comença a Prats de Lluçanès però va ser esclafat. A partir de 1835 els carlins es reorganitzaren i assoliren el control d'una àmplia franja del territori nord i sud català. Els escamots de carlins sembraven el pànic per la comarca comandats pel cap carlista de Ripoll, Joan Cavalleria, àlies Ne; mentre Ripoll, població liberal, era defensat per la Milícia. Hi hagué varis enfrontaments durant tot el conflicte bélic; per la primavera del 1837 la vila caigué a mans carlines però, un any després, el 16 de març de 1838, les forces liberals comandades pel Baró de Meer reconqueriren Ripoll. El 19 de maig de 1839, els carlins entraren a la vila altra volta, cremaren i causaren desperfectes en algunes cases i feren cent-set presoners. Ripoll després d’una heroica resistència, va aguantar el setge carlí, sense rebre reforços, vuit dies, fins el 27 de maig; va quedar totalment destruït. A fi d'homenatjar els defensors del poble, el 1896 va néixer la idea d'erigir un monument, el qual fou projectat per l'arquitecte Ildefons Bonells i inaugurat el 27 de maig de 1897. Inicialment estava format per una columna, de ferro de fosa, sobre la qual hi havia l'escultura femenina que representa Ripoll i que porta l'escut del poble a un costat i, amb l'altra mà, aguanta la palma del martiri.
    Els carlins no van assolir,  crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat, afusellaments indiscriminats i tota mena de represàlies. El conveni de Bergara també anomenat (Abraçada de Bergara) el 31 d'agost de 1839 va suposar la fi de la guerra a Euskal-Herria, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l’exèrcit estatal; malgrat tot els carlins catalans no van acceptar la pau i van continuar la guerra fins el 1840. Carles Maria Isidre abandona Espanya però no renúncia als seus drets. Això provocarà en el futur noves guerres carlines.



    un video musical

    Per tornar a inici




    Fonts emprades per aquesta entrada:
    www.racocatala.cat
    www.ccub.org
    www.accioecologista-agro.org
    www.naciodigital.cat/elripolles
    www.wikinoticia.com
    www.wikipedia.org
    Catalunya Romànica Vol.X El Ripollès
    Història Universal segle XIX  Vol.I


  • Cap comentari:

    Publica un comentari