inici
ANTIRROBO POC CONVENCIONAL
Si hi ha una cosa que m’amoïna i en pot desvetllar varies nits seguides, és la seguretat i la ubicació de la màquina de pedals.
Al no disposar de garatge propi, el cotxe de casa el tanquem en un de comunitari, la bici resta massa a la vista de tothom i això pot comportar enveges indesitjables. En un principi, com que el piset a on vivim té un balcó, la màquina de fer cames, reposava juntament amb les flors i el estenedor de la roba.PROBLEMA Nº 1: A part de tenir que pujar-la a coll dos pisos, la bici restava a les inclemències meteorològiques; pluja, gelades, sol i/o resol... Se’m va ocórrer tapar-la amb un plàstic, però a la primera ventada va quedar més desprotegida que una mallerenga sense niu.
PROBLEMA Nº 2: Per accedir al balcó, s’ha de passar inevitablement pel menjador. Aquest trajecte ja va portar la seva controvèrsia, el dia que la màquina va travessar l’estància deixant un lleu rastre de terra. Volent treure transcendència al fet, vaig dir que la terra la portava per reomplir les torratxes de les plantes. La gracieta no va agradar gens ni mica; a resultes del meu vocabulari inapropiat i groller, vaig tenir que portar la bici a fer companyia el cotxe, al garatge comunitari.
Així les coses, vaig idear un sistema de tancament barroer i poc convencional, però a la vegada efectiu. Vaig arraconar la bici darrera el cotxe a un pam de la paret i amb un cable antirrobo super llarg, la vaig lligar al ganxo del cotxe, que serveix per remolcar-lo en cas d’averia.
PROBLEMA Nº 3: Quan necessitàvem el cotxe, forçosament havíem de deslligar la bici i això comportava que la màquina de pedals, quedava sense protecció i a l’abast de qualsevol amant de l’aliè.
PROBLEMA Nº4: Si per alguna empanada mental, al anar agafar el cotxe no pensaves en treure el lligam cotxe-bici, doncs... Doncs bé, el terrabastall de ferramenta arrossegada per terra, fora esfereïdor.
A resultes d’aquest nefast esdeveniment i fins que no acabi de perfeccionar el meu sistema, quan em costa agafar el son, per la seguretat de la MÀQUINA DE PEDALS, canvio de garatge.
PROBLEMA Nº 5: Cada cop que canvio de garatge, el tinc més lluny de casa.
la notícia
Per tornar a inici
UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS
Txarango acumula onze nominacions als Premis Enderrock
El grup del Ripollès opta a nou premis i és el grup amb més nominacions d'uns guardons per votació popular on es pot participar fins al 15 de febrer
Els Txarango van començar el 2013 amb el Premi Enderrock de la crítica al millor grup revelació. Ara és el torn del públic i els del Ripollès van a totes acumulant un total d'onze nominacions –són els que en tenen més- en nou categories. Txarango té opcions de guanyar tots els premis als quals podia optar. De fet, en dues categories –millor cançó i millor lletra de cançó- té dues nominacions. La llista de deu finalistes, tal i com passarà en els guanyadors, s'ha establert per votació popular. Els altres nominats són Els Amics de les Arts amb deu, Nyandú amb nou i Amelie, Blaumut i Terratombats amb vuit. El grup del Ripollès, considerat per la mateixa revista com la revelació del 2012, opta a ser guardonat com el millor grup de pop-rock juntament amb Amelie, els Blaumut, Els Amics de les Arts, Joan Dausà i els Tipus d'Interés, Mishima, Nyandú, Okey Ok, Orxata Sound System i The Mamzelles. També estan nominats al millor directe de pop-rock, al millor disc de pop-rock per Benvinguts al llarg viatge, a ser el millor grup revelació, a la millor portada de disc, a la millor pàgina web i al millor videoclip per Benvinguts . Tanmateix, el fenomen Txarango es descontrola en les categories de millor cançó i millor lletra de cançó amb dues nominacions tant per "La dansa del vestit" com per "Quan tot s'enlaira". La votació popular estarà oberta fins al 15 de febrer mentre els premis s'entregaran el set de març en una gala que es farà al Teatre Principal de Girona –per primera vegada sortiran de Barcelona per celebrar el 20è aniversari de la revista- amb el retorn dels Ja T'ho Diré.
Per la guerra civil, l'interior d'aquesta ermita va ser destrossat i seguí abandonada fins el 1949 i 1950, anys en que, a iniciativa i amb l'ajut econòmic de la senyora Maria Verni, viuda de Francesc Casadesús, i també amb la col·laboració d'alguns veïns, va començar a arreglar-se i es va adquirir la imatge de Sant Grau. Un home de Ripoll, conegut popularment com el “sant pare”, va cuidar-se de l'execució de l'obra, i així, el dia 14 d'octubre de 1951, es va fer la benedicció de la imatge i es retornà el culte a la capella.
0.Aquesta vegada sortirem del pàrquing d’Ordina, popularment conegut, com dels Mossos. Tirarem direcció nord, per anar a buscar la font del Tòtil.
2.3 Trobarem una confluència de tres camins. Agafarem el que puja per la dreta, per anar a la casa del Vilar.
4.3 Ignorem la pista que puja per l’esquerra. Agafem la de la dreta que baixa.
7.3 Un cop travessades les vies, trenquem pel segon carrer que trobem a la nostra esquerra.
9.6 Aquí, agafarem la pista de la dreta que es troba abans del bar El Punt Zero. Aquesta pista, Camí de Pernau al Coll de Graus, és de forta pujada.
11. Coronem el cim de 960 metres, a on hi tenim ubicada l’església de Sant Grau. Tornem a baixar pel caminet fins la pista i un cop aquí, continuem per la dreta, passant a tocar de la cantera.
12.9 Quan s’acaba la trialera, trobarem uns plans. Per l’esquerra hi ha un caminet que travessa el torrent de Molinou i s’arriba a les Fontetes de sant Grau.
14.3 Sortirem de nou a la N-152 i refarem el trajecte d’anada fins el pas a nivell del tren.
15.8 Un cop travessat el pont seguim per la pista de l’esquerra que es va enfilant.Ens trobem al punt on marca la sageta.
18.8 En un revolt, veurem que per l’esquerra hi ha un corriol, marcat em senyals blaves, que s’enfila muntanya amunt. Haurem d’empènyer la bici fins el cim.
l'ermita
Per tornar a inici
ST. GRAU
No se sap quan ni exactament per què es va construir aquesta ermita, ni tampoc a quin sant havia estat dedicada. Documentada des del 1366, si bé és probable que existís de molt abans, ja que entre els pergamins del mas Molinou d’Armàncies surt esmentat des del 1280 el topònim coll de Sant Grau com a límit de possessions.
Es tracta d’una construcció ben conservada amb actuacions cap el segle XVII que consta d'una sola nau acabada amb absis de tradició románica. L'estructura està feta amb murs de càrrega de pedra. A la façana principal hi ha una porta de fusta amb semicercle a la part superior i tres finestres de petites dimensions a sobre, a la dreta de la porta, i al centre de l'absis. El campanar surt de la façana principal formant un arc de pedra.
El 1914, els propietaris de la casa de Molinou, els senyors Frederic Casadesús i Matilde Oró, van beneir allà una campana que van apadrinar.
Per la guerra civil, l'interior d'aquesta ermita va ser destrossat i seguí abandonada fins el 1949 i 1950, anys en que, a iniciativa i amb l'ajut econòmic de la senyora Maria Verni, viuda de Francesc Casadesús, i també amb la col·laboració d'alguns veïns, va començar a arreglar-se i es va adquirir la imatge de Sant Grau. Un home de Ripoll, conegut popularment com el “sant pare”, va cuidar-se de l'execució de l'obra, i així, el dia 14 d'octubre de 1951, es va fer la benedicció de la imatge i es retornà el culte a la capella.
la ruta
Per tornar a inici
COM ARRIBAR-HI 24km amb 1200 m de desnivell acumulat
 |
| Túnel i torrent de la font del Tòtil |
1.6 Font del Tòtil. Al final del pla trobarem per l’esquerra un caminet, que passa pel túnel del tren, a tocar del torrent dels Tres Plans.
 |
| Mas el Vilar |
2.6 Possiblement trobarem un filat elèctric, ”vailet”, que ens barra el pas per seguir endavant. Deixem la casa del Vilar a sobre nostre i continuem recta.
3.4 Arribem a un collet. Seguim per l’esquerra.
 |
| Estiulella |
5.5 A sobre nostre per l’esquerra tenim la casa d’Estiulella. Seguim recta. Molt aviat baixarem.
6.6 Després de travessar el Merdàs, arribem al Barri de la Creu. Continuarem pel carrer de la dreta fins trobar el pas a nivell de les vies del tren.
 |
| Església de Sant Cristòfol |
8. Farem tot el carrer, que passa a tocar de l’església de Sant Cristòfol, fins al final i després trencarem a la dreta per passar pel Pont de La Farga, fins a topar amb la N-152. Ens hi incorporarem, seguint per l’esquerra fins la Colònia Pernau.
 |
| El Punt Zero |
10.6 Quan arribem al coll, a la nostra esquerra podrem veure una cantera i per la dreta comença un caminet que és el que ens portarà fins el cim del turonet.
 |
| Cantera |
11.8 Trobarem a la dreta un caminet que baixa, senyalitzat amb unes marques grogues i unes altres d’un GR, que curiosament cap plànol reflecteix. És una trialera molt pedregosa, però 100% ciclable.
 |
| Cartell informatiu a Les Fontetes |
13.3 Deixem la pista de l’esquerra que ens portaria a la casa de Molinou i continuem per l’esquerra i pujant.
13.7 Ignorem la pista que puja. Seguim per la dreta fins trobar per la nostra dreta un caminet que baixa.
 |
| Camí Ral de Campdevànol |
15.5 Quan haguem travessat les vies, seguirem recta per la carretera G-401, però només uns 100 metres, doncs abans d’arribar al geriàtric, tombarem a l’esquerra per una pista que baixa, per enllaçar amb el Camí Ramader, que seguirem per la dreta ben poc, doncs de seguida trobarem una pista emporlanada que baixa per l’esquerra i travessa el Merdàs per un pont.
 |
| Gràfic d'elaboració pròpia |
16.4 Deixem les pistes de l’esquerra de banda. Seguim recta i pujant.
16.8 Trobem una pista per la dreta i un altre barrada amb una cleda. Voregem la cleda i seguim per l’esquerra, per una pista més estreta a tocar del torrent d’Estiula.
 |
| Últim tram de la trialera |
19. Ens trobem dalt del cim i al mig d’una trialera que baixa dels Emprius de Gausacs. Tocar baixar!
20.2 Quan s’acaba la trialera ens trobarem al collet del punt quilomètric 3.4 de l’anada. Refarem el camí baixant per la dreta.
23.6 Tornem a ser a l’aparcament dels Mossos.
una llegenda
Per tornar a inici
LA LLEGENDA DE LA MESTRESSA DE MOLINOU
Fa molts i molts anys que una noia va prometre que si es podia casar amb l’hereu de Molinou, aniria des d’aquesta casa fins a dalt de l’església de sant Grau, distant un quartet, a recules i portant en una mà una testa de mort i a l’altra una atxa encesa.
Però, quan va ésser casada i mestressa de Molinou, oblidà la seva promesa i en no complir-la es va condemnar, com també es condemnaren, els set hereus de les set generacions següents d’aquell matrimoni, a no ser que algun valent complís la terrible prometença.
Per això, ja era tradicional que si algú anava a sant Guerau, a mitja nit, de recules i portant l’atxa i la testa de mort, a Molinou li havien de donar una mesura de xinxons d’or, però ningú no hi pogué arribar.
Un s’hi va arriscar una vegada i quan fou prop de la capella del Sant li semblà que la terra s’enfonsava en cinglera immensa i per més que sentia una veu que li deia: “no et giris... no tinguis por... acaba d’arribar-hi”; com que al mateix temps sentia també gran soroll de cadenes, que deurien ser ànimes en pena, s’acovardí i es girà, però tan bon punt s’hagué girat es tornà a trobar a baix a Molinou.
 |
| L'última pujada abans d'arribar a Sant Grau |
Fonts emprades per aquesta entrada:
www.nosinmibici.com
www.naciodigital.cat/elripolles
La comarca del Ripollès de SALVADOR GINESTA
Llegendes i tradicions de les valls del Ter i el Freser de GONÇAL CUTRINA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada