inici
LA MÀQUINA (II)
Seguirem el fil de l’entrada anterior, a on un vailet eixerit com pocs, de sobte va perdre les ganes d’anar en bicicleta, per la falta de confiança en si mateix.
Vaig passar uns dies d’investigació, a la recerca de les rodetes desaparegudes. Per tota contestació, vaig tenir que empassar-me, que s’havien espatllat i van anar a parar a les escombraries. (En aquells temps, la paraula reciclatge, encara no s’havia inventat).
Aleshores, el meu pare en va fer pujar a la bici, tan si vols com si no vols. Amb una paciència, que ja voldrien molts Sants per ells, em va fer entendre que ell, subjectaria màquina i home (bici i vailet) i que per res del món, ens deixaria caure. I amb molta confiança, i mirant més al darrera que no pas al davant, vaig començar a pedalar sense les rodetes. Cal dir, a favor meu, i per el descans de l’esquena del pare, que no van caldre gaires sessions d’aprenentatge, doncs sense adonar-me’n aviat vaig anar tot sol.
En marxa i pedalant tot era fàcil, el problema era l’arrencada i sobretot la parada. Com que la bici m’anava un pèl grossa, inconvenients d’estar en plena època de creixement, només tocava de puntetes al terra i a l’hora de parar havia de buscar quelcom enlairat; un esgraó, una pedra... A falta de suplement reposa peus, la tàctica canviava; disminuïa la velocitat i m’arraconava a qualsevol paret. Més d’un jersei se’n va ressentir de tant fregament lateral.
Quan aquesta bicicleta va quedar petita, tant petita que els genolls em tocaven al manillar, va venir la BH. Amb aquesta, vaig començar a fer trialeres, baixar esgraons i tenir les primeres caigudes series. El típic manillar en forma de U, és va doblar i trencar tantes vegades, que el meu pare cansat de reparar-lo o canviar-lo, va optar per soldar-hi un tub al mig. Llavors es trencava pel tub de sota que subjecta el manillar.
No només això, també es trancaven els cables per frenar; la cadena, que de treure tantes baules feia por mirar-la de lo tensada que estava; algun pedal també va petar; el parafang del darrera, que gairebé sempre restava doblat de tant tocar el terra quan aixecava la roda del davant, i aquesta, portava el lateral de la coberta més gastada que la vora dels meus pantalons llargs, de tant endollar-hi la bobina per la llum.
I d’igual manera que em va desaparèixer l’entusiasme de la bici, quan es van perdre les rodetes, també van minvar les meves ganes de la BH, per altres qüestions que deixarem per la propera entrada.
la notícia
Albert Bosch converteix les «lliçons» de la seva aventura antàrtica en un llibre
 |
| Albert Bosch a l'esfera del pol sud. Foto: Pol Sud 1911-2011. Foto: albertbosch.info |
ST. LLORENÇ DE CORRUBÍ
L'antiga parròquia de Sant Llorenç de Corrubí es troba a l'extrem NW del terme de les Llosses, als vessants meridionals dels rasos de Tubau, a 1 225 m d'altitud, entre el rec de Corrubí i la riera dels Masos, a la capçalera de la riera de Merlès.
Sembla que el nom prové del roc o cingle de Corrubí (en llatí Quero Rubeo, grafiat també en antics documents Querrubí), i és esmentada des del 905 com a filial de Sant Jaume de Frontanyà.
L'església és un petit edifici rectangular del segle XVII, d'una sola nau amb presbiteri quadrat (en lloc de l'antic absis) amb campanaret d'espadanya, avui sense culte. Prop seu hi ha el mas Corrubí, actualment deshabitat, igual que la gran majoria d'antics masos (les Llentes, les Cases, el Colomer, etc.) i altres de més recents, com ara el Molí de Tubau, el Molinot, el Molí del Puig, o Ca l'Escloper.
Aquesta és un altre de les ermites que els estralls climatològics i la deixadesa humana, l’està convertint en una ruïna arquitectònica. Mancada de coberta, amb alarmants esquerdes a la façana i a la part posterior, que perilla inclòs acostar-s’hi massa. I el campanar, s’aguanta, encimbellat sobre la façana, miraculosament.
la ruta
Per tornar a inici
COM ARRIBAR-HI
0. Sortirem altra volta del pàrquing de Can Guetes per seguir la ruta de BTT-20, però de bones a primeres ja l’escurçarem, fent un petit circuit urbà. Agafem la Ronda de Mas d’en Bosc per la vorera, fins el pont d’Olot. Abans de travessar-lo girem a l’esquerra pel carrer del Mestre Guich, al acabar-se passem pel davant del CAP i travessem el pas a nivell per agafar el Passeig del Ferro, fins el Pont de Calatrava.
 |
| El pont de Calatrava |
1.8 Ens trobem al túnel que travessa la C-17. Pujarem a l’urbanització de La Torre amb tranquil·litat, doncs la pendent pot superar el 20%.
 |
| La pujadeta de La Torre |
4.0 Passem per sota de l’ermita del Remei fins trobar una confluència de pistes on enllaçarem amb la BTT-20. La seguirem fins L’Auró.
11 Ens trobem al Collet de l’Auró (997 m) d’on surten tres ramals de pistes. Seguirem recta per la pista pavimentada que passa a tocar dels camps.
 |
| Coll de can Carles |
14.7 Coll de can Carles. Aquí deixarem de seguir la Ruta de Transhumància i tirem per la pista de la dreta, que té marques blaves.
15.7 Passem a tocar del reformat Pujol de Llentes. Seguim pujant.
 |
| En Pelines a sobre l'entrada de la cova |
17.7 Passem per l’abandonat mas de Llentes.
20.7 Després de pujar per una pista en força mal estat, arribem al punt, a on haurem d’agafar la pista que puja fort per la dreta.
22.7 Arribem a Corrubí (1.200 m). L’església es troba darrera el mas.
24.7 Tornem pel lloc que hem vingut, però amb la variant que en el primer trencall, seguirem per la nostra dreta.
 |
| La Riba |
29.7 Arribem a La Riba. Per no fer tot el trajecte de tornada per carretera, tornarem a pujar al coll de Can Carles, per la pista de l'esquerra.
32.7 Tornem a ser al coll de can Carles. Ara seguirem per la pista que hem vingut. La de la dreta!!! Fins el collet de l'Auró.
 |
| El collet de l'Auró |
38.5 Al arribar al cim de la carena abandonem la pista i seguim per la dreta, marcada amb senyals blanques i verdes, que ben aviat es convertirà en camí.
 |
| Collet del Vilar |
43.5 A la font del Tòtil, seguim recta per la pista asfaltada, que desemboca fins el pont del Passeig de la Farga Catalana.
45.2 Travassem pont i passeig, i seguim recta pel carrer Prat, fins a la Plaça Gran.
45.5 En aquest mini circuit urbà, ara girem a l'esquerra pel pont del Casino, fins l'altura del CAP, per tornar girar a l'esquerra pel Passeig del Mestre Guich, que ens retornarà al punt de sortida.
 |
| Si vas de llest, et pot passar això |
P.D. No és massa recomanable fer aquest itenari en temps de pluges, doncs els tres quilòmetres des de Llentes fins el trencant de l'ermita, és un autèntic mal son; degut a els bassals, que semblen basses, per no dir-ne embassaments.
la història
Per tornar a iniciL’ABAT OLIBA
Va ser una de les figures més rellevants de la seva època, renovador de la vida monàstica, impulsor de la cultura catalana i gestador de l’art romànic a casa nostra.
Nascut l’any 971 a Besalú, d’Oliba Cabreta i Ermengenda que foren comtes d’Urgell, Cerdanya, Conflent i Besalú. Fou el tercer fill baró, d’una germandat de cinc; Bernat Tallaferro, Guifré, Oliba, Berenguer i Adelaida; tingueren una germanastra, anomenada Ingilberga, nascuda de la muller del vicari del castell de Besora, Ermeanir.
El 988 el seu pare abandona la vida de cavaller i es retira al monestir de Montecassino, llavors la mare i els fills vetllen pel patrimoni familiar fins el 994 que és aleshores quan se l’haurien distribuït entre ells. A Oliba li atorguen els comtats de Berga i de Ripoll.
 |
| Escultura (Monestir Ripoll) |
Quan tenia 37 anys, moriren amb pocs mesos de diferència els abats de Ripoll i de Cuixà, i ambdós monestirs l’elegiren com abat, degut possiblement al seu noble origen, la seva vàlua i capacitat personal. Un dels primers actes destacats del seu nou càrrec serà el d’assistir a la consagració del monestir de Sant Martí del Canigó, avui dia en terres franceses, fundat pel seu germà el comte Guifré. Emperò no tot eren actes de celebració, doncs per ordre expressa del Papa Benet VIII, fou l’encarregat de l’extinció del monestir de monges de Sant Joan de les Abadesses, d’on la seva germanastra Ingilberga, n’era abadessa.
Una pràctica molt habitual a l’època del feudalisme, era que els nobles (monarques, ducs,...) s’apoderaven de les propietats de l’església, fins el punt que nomenaven personalment els bisbes i abats. Per aquesta raó, a l’any 1018 al morir el bisbe Borrell, Oliba és nomenat bisbe de Vic, de mans dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona.
L’època en que va viure el bisbe i abat Oliba era força inestable degut a que s’havia anat consolidant el poder de les grans famílies militars i feudals en detriment de la supremacia comtal. Les primeres lluites les haurà de sostenir contra els que usurpaven els bens del seu bisbat i monestir, per poder protegir a els camperols i mercaders, que eren la base de l’economia d’aquells temps. D’aquí sorgiria la famosa Pau i treva de Déu, un redactat en que es prohibia la lluita entre nobles violents en unes dates setmanals fitxes; a més dóna una especial protecció a camperols i a la classe social més feble, marcant uns espais de garantia a on no podien ser atacats. Ho aconseguí sota l’amenaça de l’excomunió, la mesura coercitiva més forta que es podia aplicar en aquells temps a tota persona de fe.
Fou fundador i restaurador de monestirs i varies esglésies
 |
| Monument a la catedral de Vic |
sota el nou estil arquitectònic, importat de la Llombardia, anomenat art romànic. No plany esforços i construeix sempre amb volta de pedra per evitar incendis i per motius climàtics. Una característica seva era d’ésser respectuós amb els edificis existents, reformant només les estructures defectuoses. Com en el cas dels monestirs de Ripoll i Cuixà, que en ambdós va respectar les seves naus centrals, però que va enriquir ampliant el transsepte amb un absis central i sis absidioles que formaven un conjunt de set altars, i amb dos campanars simètrics de planta quadrada del més pur estil llombard.
En canvi la catedral de Vic la va construir de nova planta, segurament degut al seu deplorable estat.
L’any 945 l’abat Oliba fundava a peu de la muntanya de Montserrat el monestir de santa Cecília, regida en principi per l’ambiciós abat Cesari, que no va tardar en apropiar-se d’una sèrie d’ermites que eren molt venerades, especialment la de Santa Maria, gràcies a la troballa de la imatge de la Mare de Déu. Per no perdre aquestes possessions Oliba va veure’s obligat a portar a judici a els abats de Santa Cecília; al recuperar-les va decidir fundar en aquesta església el Monestir de Santa Maria. Ben aviat es va convertir en santuari i gràcies als donatius rebuts va créixer de forma continuada, de tal manera que a finals del s. XII, es convertí en abadia.
Oliba fou un home culte i fidel a la vida monàstica, impulsant biblioteques i escriptoris a tots els seus monestirs, copiant i il·lustrant obres religioses, com també textos de ciència, d’autors clàssics i altres gèneres; tant per la seva pròpia formació, com la dels monjos de la seva diòcesi.
Morí a Cuixà el 30 d’octubre de 1046, i enterrat a l’església del monestir, però degut a la incúria del temps, no queda rastre ni memòria del sepulcre. El que si hi ha, és un cenotafi, memorial funerari honorífic, a l’interior del monestir de Montserrat.
 |
| Cenotafi a l'abadia de Montserrat (Esther Celma &Toni Flores) |
un video musical
Per tornar a iniciFonts emprades per l'entrada:
www.naciodigital.cat/elripolles
www.tallerdebicicletes.com
imatgesdesilenci.blogspot.com.es
ca.wikipedia.org
Gran Enciclopèdia Catalana
Esbòs biofràfic del comte Abat i bisbe Oliba de EDUARD JUNYENT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada