SET. 10 SANT ANTONI DE PÀDUA

inici

Per anar directe a la notícia

Per informar-se i veure l'ermita

Per no estraviar-se la ruta

Per llegir una història

Per escoltar i veure un video musical

LA MÀQUINA (i III)

Diuen que tots els canvis són difícils i que costa un temps adaptar-se a les noves situacions. En el meu cas queda més que palès.

Però quan la BH, restava més apedaçada que un matalàs de llavors, em va venir la dèria d’una moto. Per activa i per passiva, volia una Cota 123. Per les mateixes raons i en vistes de les meves proeses amb la BH i més que res, per lamentar mals pitjors, mai vaig tenir la moto. Sempre més recordaré la profètica frase de la meva mare, que aleshores no entenia: “ Si algú ha de plorar en aquesta casa; més val que siguis tu, que no pas jo”. El bon criteri dels pares, de ben segur que em van estalviar d’alguna trencadissa d’ossos.

No vaig tenir la tant desitjada Cota 123, però a canvi en van obsequiar amb una bici del tot especial. Es tractava d’una novetat d’aleshores; una mena de precursora de les actuals BTT. Una bici amb un quadre robust, d’amples i gruixudes rodes plenes de tacs i un manillar molt semblant a les que portem ara a les BTT. Pesava com quatre o cinc vegades més que qualsevol bicicleta d’ara, però l’única averia que tenia, eren els maleïts pinxassos.

Aquesta màquina em va durar fins l’adquisició del cotxe. Després em va donar per aficionar-me a la pilota. Vaig formar una família i com a bon pare, em vaig dedicar a sobre protegir el meu fill, fins que aquest ja s’afaitava.

Amb tota la feina feta, em vaig dedicar a practicar l’esport nacional del soffing i fer més nosa que no pas servei a casa. En vistes que no aixecava ni els peus, quan la mare del meu fill passava l’escombra pel pis i per l’alarmant prominència que agafava la meva panxa, tot d’una, per un dels meus aniversaris per ser més exacte, en vaig trobar amb una BTT al balcó.

Així, gairebé empès per les circumstàncies de no convertir-me en un moble, vaig ser tirat al carrer a recuperar el meu perdut entusiasme d’anar en bici. No va costar gaire agafar el ritme i després d’algunes sortides tot sol, en vaig acoblar amb altres pares, possiblement trets de casa, per les mateixes circumstàncies.

Ha saber quines mans pararà

 Aquesta primera BTT, va durar fins que vaig tenir que canviar per segona vegada la suspensió de la forquilla. Llavors em vaig comprar una TREK 6000, blanc-plata, amb una millor suspensió i la novetat d’aquell moment, frens de disc. Quan no feia ni tres mesos que l’hi vaig posar tubeless a les dues rodes, me la van pispar del garatge. El cabreig va ser monumental.

Gracies al bon tarannà del meu proveïdor de bicis, sense gaires esforços addicionals, vaig poder comprar-me un altre TREK,  que és la que fins ara va recorrent camins i garatges.

la notícia

Per tornar a inici

UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS

El Ter multiplica per 100 el seu cabal

 Aquesta vegada  les previsions sí que s'han complert –i s'han superat- i el temporal de xaloc està deixant registres espectaculars especialment a la Vall de Camprodon. Des del vespre de dilluns no ha parat de ploure i els registres se situen entre els 30 i els 200 litres. Destaquen els valors acumulats a Setcases (201,3), Molló (188,5); Llanars (160,8); Sant Pau de Segúries (194,7) i Sant Joan de les Abadesses (162 litres). A la resta de la comarca malgrat que la regada ha estat notable els registres són més modestos: Ribes de Freser (69,8), Gombrèn (68,0), Núria (48,3 litres) i Ripoll (28,1 litres).

El Ter baixant per Camprodon  Jordi Juncà

La cota de neu se situa per sobre els 2.000 metres deixant la nevada més important de tot l'hivern amb més de 50 centímetres a la zona de Vallter.
Les pluges han multiplicat exponencialment el cabal del Ter. A Ripoll, per exemple, es va passar dels 3,2 metres cúbics per segon de mitjana el dilluns a una punta sostinguda de quasi 105 metres cúbics el dimarts. Aquest dimecres ha continuat creixent fins als 293 metres cúbics i una làmina d'aigua de més de tres metres d'alçada. En aquest sentit Protecció Civil ha alertat del risc a tota la riba del Ter i el Freser.

l'ermita

Per tornar a inici

ST. ANTONI de pàdua

Situada dalt d'un turó de 1.040 m d'alçada, és un excel.lent mirador de la Serra Cavallera i Sant Amand i més enllà el Pedraforca i la Serra del Cadí.

Durant la segona meitat del s.XV l’abad Miquel Isalguer, fill de Sant Joan i doctor en lleis, va manar construir unes defenses militars sobre el turó anomenat de Folris. Des d’allí defensà la vila contra els exèrcits francesos de Joan II de Lorena durant tres mesos l’any 1468, en plena  Guerra civil catalana (1462-1472); que fou l'enfrontament armat entre Joan II d'Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes d'aleshores, per tal de tenir el control polític del Principat de Catalunya.

Malgrat tot, la primera noticia fiable, de la seva existencia correspon a l’any 1635. Fou destruïda diverses vegades, una d’elles el 1837, quan els carlistes atacaren la vila de St. Joan.

L’actual ermita data del 1852 i resta adossada a un mas. Arquitectònicament no té cap encant, essent l’església d’una sola nau amb el cor i el cambril. L’any 1858, Josep Pagès, realitzà el retaule i es va col·locar en un nínxol central la imatge del sant, feta a Olot; el nínxol superior d’aquest retaule fou destinat a una madona, actualmente perduda.

Acabada la Guerra Civil es va refer amb un nou retaule i s’aixecà el campanar, avui dia coronat per unes antenes de telecomunicacions.

El diumenge més proper al 13 de juny, diada de Sant Antoni, se celebra un aplec de gran tradició a la vila. 

L’any 2005 una iniciativa dels pabordes, conjuntament amb l’ajuda de la parròquia , l’ajuntament i la Diputació va iniciar la rehabilitació de la teulada de l’ermita, amb una fórmula si més no curiosa, consistent en animar  a les persones interessades a col·laborar en la compra d’una teula del nou teulat, amb el privilegi de poder-la signar i tot.

a la ruta

Per tornar a inici

COM ARRIBAR-HI  30km amb 556 m(+) i 655m(-)

0. Sortim del pàrquing de Can Guetes, per la Ruta del Ferro. I aquesta vegada arribarem fins a Sant Joan de les Abadesses.

9. Un cop arribats a l'antiga estació del ferrocarril, girem a la dreta pel primer carrer que trobem fins la carretera d'Ogassa.

9.2 Baixem i només fets 150 metres, abandonem la carretera per trencar a l'esquerra per un carrer de forta pendent que ens portarà als peus del pont Vell.

9.5 Un cop travessat el pont, seguim recta fins topar amb C-26, que agafarem seguint per l'esquerra a tocar de l'antiga i enrunada església de Sant Pol. 

10 Deixem la C-26 per girar a la dreta tot pujant per la GI-521, coneguda popularment per la carretera de Santigosa.

10.3 Abandonem la carretera per començar l'ascenció a Sant Antoni.

13.6 Arribem a l'ermita de Sant Antoni. En èpoques hivernals o en dies pocs assequibles, es pot aprofitar per baixar per el PC. La resta de l'any es preferible no fer-ho, doncs hi ha perill de donar algun ensurt a més d'un caminant. És força transitat.
 

16. Indistintament pel lloc que ho fem, quan ens trobem al cap d'avall de la carretera, agafarem el carrer de la Pujada de les Monges, que es troba uns 150 metres a l'esquerra i ens deixerà als peus del monestir de Sant Joan.

16.2 Deixem el monestir a la nostra dreta i baixem pel carrer de l'Abadia, fins les piscines municipals.

16.5 Abans d'arribar veurem per la nostra esquerra una pista pavimentada que puja al Molí Petit. Aquesta pista avui dia pavimentada és l'antic camí als Emprius de Vallfogona. Escalarem el turó de les tres Creus (912 m), tot passant per Les Llances i can Jombi. A partir d'aquí encara s'enfila més per poder superar el turó de la Cervera de 1.022 metres.

20.5 Arribem al final de la pujada, lloc conegut com La Terma, sembla ser perquè aquest punt és el lloc de partió entre Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona del Ripollès. Baixem per la dreta.


22.5 Ens trobem al pont de Samala. Abans de topar amb la carretera N-260a, trobarem a la nostra dreta un caminet amb senyals de la ruta BTT-19. Qui no vulgui superar rampes del 15% pot arribar a Ripoll per la carretera.

26.5 Un cop superades les pujadetes, el camí baixa fins les Planes de Rodonella a l'altura del pont de Ribamala, per enllaçar amb la Ruta del Ferro.

31.5  Tornem a ser al punt de l'inici de la ruta. El quilòmetre zero de la Ruta del Ferro.

una història

Per tornar a inici

LES ABADESSES DE SANT JOAN

A la Catalunya carolíngia hi va haver poques comunitats femenines que visquessin sota una regla seguint els vots de pobresa, obediència i castedat, en contraposició al important nombre de convents de monjos. D’aquestes futures monges, poques per no dir cap tenien autèntica vocació religiosa, doncs la majoria eren entregades de petites, junt amb una dotació, pels seus pares; d’altres, un cop ja grans o vídues, es retiraven al monestir per no ésser un destorb per a les famílies o per l’ambició de regentar el seu ric patrimoni; també hi havia cassos en que acollir-se a un monestir monacal era l’única sortida digna per intentar aconseguir un nivell de llibertat que en el si d’una família, amb el lligam d’un marit i uns fills, no haurien pogut assolir.

Emperò els motius que van impulsar al comte Guifré el Pilós, cap el 887, a fundà un monestir femení a Sant Joan de Ripoll (actualment Sant Joan de les Abadesses), foren uns altres ben diferents. Un dels principals objectius del comte,  era impulsar el repoblament de la zona molt colpejada després de la conquesta morisca, i l’altre adquirir patrimoni a la seva família, en concret a la seva filla Emma, nascuda el 885, i destinada a ésser la primera abadessa del monestir.

Autor: Joaquimet

Mentre Emma era menor d’edat la direcció del monestir va anar sota la tutoria del bisbe de Vic, Gotmar. A la mort del comte el 897, el bisbe va aprofitar l’ocasió per investir i proclamar Emma com abadessa de Sant Joan. Emma, al capdavant d’una dotzena de dones de l’aristocràcia va regir el cenobi fins el 942 i marca un període d’esplendor assolint un dels primers llocs del S.X; tant fou el seu pes en aquells temps que se li va atorgar una total immunitat i protecció dels seus bens davant a qualsevol poder civil o polític, aleshores fou quan el patrimoni del monestir  va augmentar d’una manera molt significativa, doncs es va estendre vers el Vallès, el Berguedà i el Vallespir. Malgrat que se’n va sortir, Emma no va poder evitar la intromissió masculina, ja que el seu germà Sunyer cobejava tot el patrimoni.

Les successores de l’abadessa Emma sempre foren persones vinculades a les famílies comtals catalanes. En total varen ésser 5 les abadesses del monestir:

Emma (892-942), filla de Guifré el Pilós.

Adelaida (949-955), filla del comte de Barcelona, Sunyer.
Ranlo (955-962), filla del comte Delà I d’Empúries.

Fredeburga (962-996), germana dels comtes de la CerdanyaSunifred II, Miró III i Oliba Cabreta.
Ingilberga (996-1017), filla il·legítima del comte, Oliba Cabreta i l’esposa del veguer de Besora, Emenir.

Minitura de Bernat Tallaferro Autor: Srnec

Després d’Emma, l’abadessa Adelaida va fer un gran tasca restablint l’ordre perdut durant els temps confusos i sense cap mena d’autoritat responsable. Però l’abadessa amb més renom és Ingilberga, que va posar la fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat arrel d'unes greus acusacions de concupiscència, probablement promogudes pel seu germanastre Bernat I comte de Besalú; més tard anomenat, Tallaferro. Sembla ser que pel desembre de l’any 1016, Bernat I Tallaferro, acudeix a Roma, per tenir audiència amb el Papa, acompanyat dels seus fills Guillem i Guifré, i del seus germans Guifré comte de la Cerdanya i l’abat Oliba; acusant a l’abadessa Ingilberga i a tota la comunitat de monges d’una conducta moral escandalosa. El papa Benet VIII dictà una butlla el 26 de gener del 1017 amb l’acusació de ser “Meretrius de Venus”, aboleix la comunitat benedictina de monges, i al seu lloc en col·loca un altre de clergues sota la regla canonical aquisgranesa. Un cop expulsada del monestir, Ingilberga, es va retirar a viure a casa del seu nebot, Guillem de Balsareny, que era canonge i després fou bisbe. Allí va morir el 1044.

Claustre del monestir de Sant Joan

Deixant a part si aquests fets pecaminosos varen ocórrer o no, el que si resta clar és que el comte de Besalú, Bernat I, tenia prous motius personals i econòmics per fer desaparèixer les monges del monestir, doncs amb la nova creació del efímer bisbat de Besalú, el monestir de Sant Joan quedava dintre la seva jurisdicció, amb la particularitat de que Guifré, el seu primer fill, es convertia en el primer i únic bisbe de Besalú, i de retruc abat de Sant Joan. Més endavant, la diòcesi va desaparèixer i el monestir va quedar sota govern de la comunitat de San Víctor de Marsella fins l’any 1111  que va tornar a formar part de la Santa Sede, sota un ordre de canonges regulars augustinians.

Aquest final un tant penós i dramàtic del monestir santjoaní no ha de ser cap obstacle per reconèixer l’important paper de les monges, a on si trobaven unes dones molt actives i cultes que, a banda de dirigir el monestir, sota la regla benedictina, contribuïen a la tasca cristianitzadora i colonitzadora erigint esglésies i parròquies per tot el territori.

un video musical

Per tornar a inici

 

Fonts emprades per aquesta entrada:

www.naciodigital.cat/elripolles 

www.monestirsantjoanabadesses.cat 

www.basekit.com.mx

ca.wikipedia.org

El monestir proscrit de MARIA CARME ROCA

La última abadesa de JUAN KRESDEZ