SI VENS AL RIPOLLÈS NO T'OBLIDIS LA BICICLETA: SANT BARTOMEU DEL SITJAR

inici

Per anar directe a la notícia

Per informar-se i veure l'ermita

Per no estraviar-se en la ruta

PRIMER DIA DELS PEDALS DEL PEDRAFORCA

Amb molt de gust cedeixo l’espai d’aquesta entrada i la següent al company Pelines, perquè ens expliqui amb tota mena de detalls la seva aventura pel Berguedà, quan acompanyat d’en Buxi van fer, Els Pedals del Pedraforca. Ja m’ha dit que ni de bon tros, s’enrollarà tant com ho faig jo. El seu serà un reportatge fotogràfic. Doncs molt bé, andavant:

Sortim de Gòsol a les 8,40 del km.0, a on prèviament vam recollir el rutebook amb el seu corresponent suport, que poc vam fer servir, doncs prefereixo la seguretat dels traks.

Can Blanc. Primer punt de control. Només ens en falten cinc!

Església de Sant Sadurní de la Pedra. Municipi de la Coma i la Pedra. Ara ja portem 31 km i 2,50.. hores pedalant.

Restaurant El Paller, de la Coma. Segon punt de control. Vam dinar i reposar una mica.

Jo vaig probar els famosos pèsols negres i en Buxi va menjar pasta com els professionals.

Mentres pedalavem i intentavem pair el dinar vam poder veure el pantà de la Llosa del Cavall. La foto enganya estava molt lluny.

Arribada al Port del Comte a 1.670 m. d’alçada. Portem 45 km, un desnivell de 1875 i 5,10 hores pedalant. Ara una dutxa, una cervesa, a sopar i a dormir.

Entrada de l'hotel l'Avet a on segallàrem el tercer control. En Buxi esperant que acabés el reportatge fotogràfic del dia, per poder posar-se el pijama.

I ara per no desentonar, el vídeo d'aquesta entrada serà d'una gent d'aquesta terra.

la notícia

Per tornar a inici

UNA NOTÍCIA DEL RIPOLLÈS

Els sis ajuntaments de la riera de Merlès també volen regular-ne l'accés

Preocupa la massificació de visitants i la degradació d'aquest espai natural entre el Ripollès, el Berguedà i Osona

La riera de Merlès. Foto: Facebook/Quedadasperrunas

La riera de Merlès és un paratge natural idíl·lic, amb racons de gran bellesa i basses espectaculars de punta a punta del seu recorregut. Un curs d'aigua que va de les Llosses fins a Merlès, passant per Borredà, Lluçà, La Quart i Sagàs. Té uns 20 quilòmetres, creua camins i carreteres, i transcorre de nord a sud fins arribar al riu Llobregat. L’afluència massiva de gent, però, posa en perill el delicat ecosistema d’aquesta zona, amb una degradació visible de l’entorn: marges deteriorats, cotxes aparcats per tot arreu o deixalles escampades a qualsevol lloc. A tall d’exemple, el passat 14 de setembre es va organitzar al Refugi de Puigcercós –al terme de les Llosses- una recollida d’escombraries, on 14 voluntaris van trobar llaunes, plàstics, vidres, papers, bolquers i fins i tot... una bicicleta, un pneumàtic de camió, una tanca de ferro i un tub d'escapament d'un cotxe. El problema de la riera de Merlès es concentra sobretot durant els mesos d’estiu i en vuit o nou punts determinats, on els visitants aprofiten per banyar-s'hi. La massificació s’ha agreujat en els darrers temps, “a causa de la crisi”, opina Jaume Costa, alcalde de Santa Maria de Merlès, ja que una sortida al riu no suposa un cost econòmic massa elevat. A més, la riera creua tres comarques (el Ripollès, Osona i el Berguedà) i dues demarcacions (Barcelona i Girona), la qual cosa complica un acord global de gestió que posi una mica d’ordre. Els ajuntaments implicats reclamen des de fa temps que es prenguin mesures i que es reguli l’espai. Ara, però, tenen “pressa” i no estan disposats a que s’arribi a la propera temporada d’estiu en les mateixes condicions, apunta Eva Boixadé, alcaldessa de Lluçà. Sense pla de gestió ni recursos La riera de Merlès està integrada al Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), una catalogació que té per objecte la delimitació i l'establiment de les mesures necessàries per a la protecció bàsica d’aquests espais naturals. Tot i això, “mai s’hi ha delimitat un pla de gestió ni s’hi han abocat recursos per protegir-la”, es queixa Boixadé. Des del territori es veuria amb bons ulls que es creessin unes zones d’aparcament i s’hagués d’accedir a peu a les zones de bany. “Si no es pot aparcar a tot arreu ja no es generarà tanta afluència de gent i tampoc tanta brutícia”, argumenta Boixadé. En un principi, es descarten mesures més dràstiques, com impedir l’accés motoritzat, tal com s’ha fet al torrent de la Cabana de Campdevànol, un espai amb unes problemàtiques similars i la gestió del qual ha generat molt debat. Els sis ajuntaments han celebrat diverses reunions amb Juli Gendrau, delegat del Govern de la Generalitat a la Catalunya Central, i amb els representants dels cossos dels Mossos d’Esquadra i els Agents Rurals. A hores d’ara, s’està esperant una resposta de la Generalitat, i a partir d’aquí s’intentarà trobar un acord consensuat entre tots els agents implicats, que reguli el trànsit, les zones d’aparcament o les activitats de lleure que es poden portar a terme al riu. “El que hem de fer primer és detectar el problema i analitzar com ho podem fer perquè la gent sigui conscient de l’alt valor ecològic de la riera”, opina Montse Barniol, filla del restaurant del Cobert de Puigcercós i, alhora, alcaldessa d’Alpens. “S’ha de tenir una mica més de cultura general. La gent s’ha d’acostumar a deixar el lloc com l’ha trobat”, diu Costa en la mateixa línia, visiblement enutjat.

l'ermita

Per tornar a inici

ST. BARTOMEU DEL SITJAR

La capella de Sant Bartomeu del Sitjar, construïda al s. XII, queda separada uns 100 metres del mas del Sitjar, d’on pren el nom, que és documentat des del s. XII. Havia pertangut en època medieval a una familia de la petita noblesa, els Sitjar, emparentada amb els antics senyors de Creixenturri.

L’església és una construcció rural molt senzilla, de planta rectangular, amb una nau capçada a llevant per un absis quadrat. El temple té una finestra absidal d’una sola esqueixada i una petita obertura cruciforme a la façana de ponent, indret on hi ha la porta adovellada, d’època posterior a l’església, amb dues fulles desiguals, ornades amb una bella ferramenta i forrellat. A la mateixa façana de ponent hi ha un campanar de cadireta d’una sola arcada.

La capella presenta senyals evidents d’haver estat modificada i restaurada.

Cal fer esment de la ferramenta que té la porta de l’església, que tal com la veiem avui, cal pensar que, si més no, alguns elements s’han perdut, puix que són molt pocs els que resten i encara mutilats.

Es tracta de quatre peces constituïdes per una cinta estreta disposada horitzontalment, els extrems de la qual es cargolen vers l’interior i donen lloc a unes volutes oposades a cadascun dels extrems. Lògicament, en època original tota la porta devia ésser coberta amb elements com aquests, destinats a l’ornament i al reforç de la fusta. Avui, però, són un simple testimoni, ple de rusticitat i senzillesa.

la ruta

Per tornar a inici

COM ARRIBAR-HI

0. Aquesta vegada sortirem del poble de Sant Pau de Segúries tot enfilant la carretera C-38 que puja fins a Camprodon.

1. Abans de creuar el pont de la Rovira, abandonem la carretera per agafar una pista que surt davant nostre.

1.1 Veurem a la nostra dreta un imponent aqüeducte que de ben segur deu suministrar el líquid element que transporta a alguna turbina. Hem de fer una aturada per veure que darrera hi ha una mina a cel obert de carbur. Aquest mineral (una pedra sorrosa de color gris) era emprat fonamentalment en la il·luminació de les mines d’Ogassa o en llums domèstics. Aquests llums constaven de dos recipients: l’inferior contenia el carbur càlcic, mentre que al superior hi havia aigua; quan el carbur es posava en contacte amb l’aigua a través d’una aixeta, produïa un gas inflamable (acetilé), que la combustió en generava la llum. Després d’aquest petit encis enlluernador seguim endavant.

3. Trobarem una bifurcació amb rètols d’Oix – Beget. Les seguirem per la pista emporlanada. A més també està senyalitzada amb rètols del Centre BTT 5 i 12.

5. Tornem a trobar un altre bifurcació. Ara deixem les senyals de BTT i continuem per la dreta, seguint la direcció que marca un rètol que posa La tomba de Sitjar.

5.5 Arribem al Sitjar. Travassem el mas i al primer trencant a l’esquerra trovarem l’ermita. Com a curiositat immobiliaria podem dir, que El Sitjar, no ens ha quedat gaire clar, si només el mas o tot el conjunt, havia estat propietat de Joan Manuel Serrat “ El noi del Poble Sec”, des de l’any 1973.

I segons una tradició antiga, unes cabres que pasturaven per aquest indret, en trencar les branques d’un vell roure, quedaren cegues. Hom estellà l’arbre i a l’interior trobaren una imatge de Sant Bartomeu, per a la qual edificaren la capella.

una llegenda

Per tornar a inici

EL MARINER DE SANT PAU

Desitjós de saber perquè un mariner va venir a establir-se a Sant Pau, vaig demanar el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, en contaren a glops a glops la següent història:

Es conta que deu fer molts anys, tal vegada centúries, un home de mar nadiu d’un poble de l’Ampurdà, havent perdut el seu vaixell, la muller i els fills, féu propòsit d’abandonar el seu país, maleïnt la mar que li havia arrabasat la família i els bens i, arreplegant un rem, única cosa que li restava féu camí terra endins, jurant no veure mai més ni de lluny ni de prop cap altra mar.

Per tal d’oblidar la seva desgràcia decidí establir-se en un lloc de l’interior on no pogués sentir parlar mai de la mar ni de res que hi fes referència. I amb aquesta obsessió anava preguntant a la gent que trobava pel camí si coneixien aquell estri que portava a l’espatlla. Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país; ja no marinejava, sinó que terrejava, però entremig d’uns roures, va veure l’estany, i creient que era un tros de mar que el perseguia arrencar a córrer pel camí morraler fins a Besalú. Arribat a Besalú, se’n va al mig de la plaça, es descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja, pregunta si algú sap de que es tracta aquell estri; uns traginers que descarregaven peix li van dir que era un rem, i ell es va despedir amb un sec: “Doncs, adéu-siau”. Cosa semblant va succeí a Castellfollit de la Roca i també a Olot. I així doncs, un cop feta la pujada de Capsacosta darrera la serralada arriba a Sant Pau de Segúries i allì demanà si algú sabia perquè servia aquell pal, i al contestar-li un un vell que allò que portava era un culler, que servia per remanar el blat de moro dins de l’olla, decidir quedar-se.

S’instal·là, treballà la terra, es tornà a casar i vingueren nous fills al món; un d’ells construí aquell gran casal que es coneix amb el nom de “El Mariner” en record del seu pare i té per divisa un bastiment gravat al llindar de l’entrada.